Читать книгу Semiidèntics - Muriel Villanueva - Страница 14

Un home del públic s’ha desmaiat en plena actuació. Ha caigut de la butaca, en una llotja del primer pis, i el soroll ha sigut espectacular. El seu cap contra el terra ha sonat a coco partit en dos. Hi ha hagut tal rebombori que hem perdut el compàs, hem hagut d’eixir de l’escenari i rebobinar un tros de l’obra, com si en comptes de ballarins fórem personatges dins una pantalla. Quan l’home ja havia eixit de la sala i el púbic s’havia anat calmant, la directora ens ha demanat: «Reprengueu des del silenci llarg d’abans dels frappés». Però no sabíem d’on treure la concentració. Almenys jo.

Quan he tornar a eixir a l’escenari, els ulls de tots els espectadors havien desaparegut. Només hi restaven dos forats negres, a les seues conques oculars. Ja no ens miraven. Almenys no a mi.

Tota l’atenció del públic estava posada en l’eco de l’espetec que el cos de l’home havia fet contra el parquet de la llotja en caure redó. Almenys la meua.

He ballat per ballar, he ballat per a ningú, amb ningú, sabent-me sol a l’escenari, sabent la platea buida, buida i fosca com una immensa conca ocular sense ull.

Mentre ballava, només veia els ulls embogits de l’home de beix mirant des de la llotja just abans de desmaiar-se. Mirant-me a mi.