Читать книгу Arbre de l'oblit - Nancy Huston - Страница 10

A la tornada, Shayna, quan amb prou feines tens dos anys i mig, els teus pares t’apunten a l’escola St. Hilda’s & St. Hugues’s al carrer 114 oest.

La Lili Rose, ara ja titulada al City College, normalment s’està a Harlem de les vuit del matí a les sis de la tarda; per tant, és en Joel qui et porta a l’escola. Sempre feu el trajecte a peu (excepte els pitjors dies d’hivern, que, des de la cantonada d’Amsterdam, un vent glacial us colpeja, gairebé us fa caure, i en casos així agafeu un taxi). Oh, les passejades amb el pare, Shayna!, les passejades amb el pare! Sempre camines a la seva esquerra perquè en Joel sordeja una mica de l’orella dreta. La teva maneta arraulida entre la grossa grapa peluda paterna (amb una aliança d’or, que t’agrada acariciar, a l’anular), et sents completament segura i al cel. En Joel és un pare de cap a peus. El seu objectiu és fer de cada instant de la teva vida una oportunitat d’aprendre.

Pendent dels seus llavis, entens de seguida el sentit de les paraules acurçar, amitjanar i allargar. Acurceu quan feu tard: consisteix a tallar en diagonal a través del campus de Columbia; només trigueu un quart d’hora. Amitjaneu quan feu un trajecte de vint a vint-i-dos minuts en forma de L, que consisteix a vorejar (o travessar, si fa bo) el parc Morningside. I allargueu –és amb escreix el que més t’agrada– fent que duri mitja hora bona: implica agafar el carrer 120 fins a Riverside i després vorejar el parc per la riba del riu –corrent, esbufegant, rient, meravellant-vos dels arbres florits o de les piles de fulles daurades o dels munts de neu verge.

Mentre camineu aneu xerrant. Metralles el teu pare amb preguntes i sempre en sap la resposta. Quan riu per una broma teva és com si mosseguessis una llesca de pa torrat untada de mel i mantega fosa.

Joves cangurs competents, nois o noies, et venen a buscar, et porten a casa i s’ocupen de tu fins que, cap a dos quarts de sis, els passos del professor Rabenstein ressonen al passadís. Llavors, somrients, obren la porta i et veuen sortir disparada com una bala de canó, corres al llarg del passadís i et llances als braços del teu papa. I ell t’aixeca enlaire, et fa giravoltar i estavellar-te contra el seu pit.

La felicitat no té cap altra definició.

OUAGA ÉS EXACTAMENT EL QUE NECESSITO EN AQUEST MOMENT. XIVARRI, MERDER, COMPLICACIONS, PUDOR DE TUBS D’ESCAPAMENT DE MOTOS BARATES I PLÁSTIC EUROPEU SOCARRANT-SE ALS LÍMITS DE LA CIUTAT, CALOR INTENSA I SECA, POLS VERMELLA, EDIFICIS SENSE ACABAR, VORERES ON S’AMUNTEGUEN FRUITA, VERDURES, ESCOMBRARIES, NEUMÁTICS, BATERIES I PARRACS, UNA BARREJA DE MATERIALS MÉS HETERÒCLITA QUE EL TERRA DE L’ESTUDI DE FRANCIS BACON... I EL SOMRIURE DE LA GENT. PER NO DIR LA MÚSICA, EL RITME SUAU DEL BALÀFON I EL TAMBOR QUE SENTO CADA MATÍ, MIGDIA I VESPRE, FEBLE O FRENÈTIC, PROPER O LLUNYÀ, QUE VE D’ALGUN LLOC, SEMPRE.