Читать книгу Arbre de l'oblit - Nancy Huston - Страница 12

Cantussejant sempre en veu baixa, la Lili Rose es fa gran. Viure apartada de la ciutat la converteix en una mena de pària, o sigui que es llança de cap a la feina escolar. La mestra de primer curs la lloa davant tota la classe i l’esmenta sovint com a exemple. Cap a finals d’any, convoca l’Eileen i en David.

La Lili Rose, els comunica, ja domina la lectura tan bé que per a ella seria perdre el temps que fes el segon curs.

Així doncs, la Lili Rose passa directament a tercer. Els alumnes no suporten aquella nena que en un tancar i obrir d’ulls fa les tasques que a ells els costen tant d’esforç. Es burlen dels seus vestits de nina i la tracten de mosqueta morta, marieta, llepaculs. S’inicia un cercle viciós: com més exclosa se sent la Lili Rose, més treballa, i com més treballa més la marginen.

Quan arriba als vuit anys, en David decreta que ha d’aprendre a anar en bici i l’Eileen afegeix que ha arribat el moment d’iniciar-la en la costura. Però a la Lili Rose li fan por les bicis i les màquines de cosir, dos aparells les rodes dels quals es fan girar a tota velocitat accionant uns pedals. A la nit, en els seus malsons, la bicicleta trontolla i cau, enviant-la a terra i llançant-la davant les rodes d’un camió; l’agulla de la màquina de cosir li forada els dits amb insistència, cosint-li les mans a la roba. Sempre hi ha vessament de sang, supressió del seu ésser.

Els seus pares la miren, incrèduls. Però..., què dius? Por d’una màquina de cosir? Por d’una bici? No estàs bé, oi? Però ella no cedeix. En lloc d’aprendre a cosir i a anar en bicicleta, la Lili Rose canta.

En David i l’Eileen no fan gaire cas d’aquells cants, però el temps passa i una veu càlida dins el seu cap comença a xiuxiuejar-li que té un do. La veu l’anima, li promet la glòria: un dia pujarà a escena com Aretha Franklin, amb un magnífic vestit de lluentons, i cantarà amb un micro. Milions de persones la miraran per la tele, clamaran el seu nom i es barallaran per comprar entrades per als seus concerts.

Per a la Lili Rose, aquesta veu es converteix en una mena de déu que la mira, la segueix i la vigila permanentment. S’esforça per ser digna de les esperances que posa en ella i es torna dependent de les seves lloances. Llavors demana a la seva mare si pot anar a classe de cant.

Vol cantar al cor de l’església, diu l’Eileen a en David. Seria genial, no?

En David s’empipa perquè les classes són cares. Però amb l’ajuda d’una mica de whisky i una mica de perfum, l’Eileen aconsegueix convence’l. Sí, acaba dient, si la portes tu.

Les classes les fan al soterrani de l’església, el dissabte a la tarda. El professor, el senyor Vaessen, és un jove alt d’uns trenta anys amb el rostre tapat per les ulleres i la barba. Tímida al principi, la Lili Rose es deixa anar a poc a poc davant seu. Entre classe i classe, es tanca a l’habitació i practica durant hores: intervals, acords majors i menors, armadura, indicació del compàs, tècniques de respiració, trinats, frasejats; l’art de cantar amb precisió des de l’attaca. Al cap d’uns mesos de classe, el senyor Vaessen diu a l’Eileen que els progressos de la seva filla són prometedors. La veu del cap de la Lili Rose la felicita. L’esperança comença a vibrar-li dins el pit.

El mes de juny, un dia d’estiu canicular, l’Eileen posa a la seva filla un vestit que li acaba de fer, de cotó blau clar amb unes mànigues molt curtes amb volants. Cap a dos quarts de quatre, assegut al teclat del piano, el senyor Vaessen comprova l’oïda absoluta de la seva alumna i també la seva capacitat de reconèixer els intervals sense veure’ls tocar: tercera, quinta, quarta... Dreta a la seva esquerra, la nena ho fa de meravella. Llavors ell diu: Ara, Lili Rose, a partir del do 3, pots cantar-me una sisena? Just quan la seva veu comprova el do agut i quan la gola i les cordes vocals busquen l’obertura precisa que cal per produir el la per sobre, el senyor Vaessen, amb la mà dreta al teclat, fa lliscar l’esquerra per sota del seu vestit.

El temps s’atura. El cos de la Lili Rose es torna de pedra. El la agut que tan graciosament havia alliberat en l’aire s’inter-romp, ocellet obstruït a la seva gola. Després d’acaronar-li la ronyonada i les natges menudes, la mà del senyor Vaessen baixa entre les seves primes cuixes lleugerament apartades i li acaricia la petita protuberància del sexe a través de les calces de cotó blanc, unes d’aquelles que l’Eileen li compra tres a un dòlar al Woolworth del centre, i que té cura de rentar només amb altres peces de roba blanques, perquè si es renten amb roba de color (fins i tot de colors clars, insisteix), es tornen grises o roses i no es poden recuperar mai ni fent servir lleixiu! L’Eileen explica aquestes coses a la Lili Rose molt seriosa perquè, encara que ella té una feina a fora, ve d’una llarga ascendència de mestresses de casa devotes i apassionades i vol que la seva filla domini a la perfecció les regles de l’art domèstic.

Però quan el senyor Vaessen l’estira cap a ell murmurant Quina nena més bufona, que bonica que ets, l’encanteri es desfà de cop i volta. Desempallegant-se’n, agafa la cartera, surt de l’habitació, es llança cap a l’escala i no para de córrer fins que és davant de casa. Allà, diu a la seva mare que ja no vol formar part del cor de l’església ni fer classes de cant. Per moltes preguntes que li fa l’Eileen, la nena no en dirà mai més ni una paraula.

«Què ha passat exactament i què vol dir, això?». Hi pensa contínuament. Sap que els homes poden estar excitats. És com l’electricitat, com quan prems un interruptor i s’encén una bombeta? El seu cos ha excitat el senyor Vaessen. S’ha encès una flama en el seu cos. En canvi, a ella el seu tacte l’ha deixada glaçada. Li ha petrificat el cos.

La veu dins el seu cap li diu que vagi amb molt de compte. Li diu que s’haurà de vigilar de prop d’ara endavant. La Lili Rose comença a amoïnar-se pel seu aspecte i a comparar-se amb les altres noies. Per ara no té pits, però algunes nenes de la seva classe, un any o dos més grans que ella, ja en tenen. Al vestidor, abans o després de la classe de gimnàstica, la Lili Rose les observa d’amagat preguntant-se si, més endavant, ella també tindrà els pits que tremolaran quan camini o que li botaran quan corri. Espera que no.

Es posa a fullejar números antics d’Elle. Els pren a la seva mare en petites piles de tres o quatre, els amaga sota el llit i, quan ha acabat els deures, s’afarta d’anuncis i de consells de bellesa.

Dins seu s’aboquen paraules i imatges. Les models són princeses modernes perfectes: altes i esveltes, modestament proveïdes de pit i cuixes. Amb el perfil girat cap a la càmera, caminen gronxant suaument braços i cames. La càmera capta la frescor de la seva mirada i la gràcia dels seus moviments. Les faldilles de llana, tweed o pell baixen fins per sota el genoll. Rebaixes de Nadal, rebaixes d’estiu: barretets, capells tambourin, capellines. Les pestanyes es poden allargar amb rímel –preferentment waterproof, per evitar que s’escorri en cas de pluja o de plors. Al braç: bosses de pell de totes les mides i de totes les formes, amb cadenes daurades, corretges, tancadors, butxaques, cremalleres. Als peus: botes, escarpins, talons d’agulla, botins, botes fins als genolls, fins a les cuixes. Moda femenina. Accessoris. Boines sobre cabells caoba. Dones que segueixen el marit caçador a través de la verdejant landa escocesa. Kilts que es balancegen. Dones a cavall, dones amb palafrener. Dones amb els llavis brillants color perla i amb les parpelles ombrejades de color fum. La paraula perla. La paraula fum.

Cada paraula de cada anunci per a la Lili Rose és poesia. Li agrada llegir-ne els preus, sempre rebaixats (només 12,99 $ en lloc de 19,99 $!). Els abrics de pell costen centenars de dòlars; són preciosos també perquè són inaccessibles. Es deleix pels abrics de visó, jerseis de caixmir, mocadors de seda. Passant les pàgines de paper setinat, frega la galta contra aquesta idea de suavitat. La paraula càlida visó l’omple totalment d’alegria, igual que la paraula llisa caixmir i la paraula suau seda. Cap ésser humà ha colpit tant la Lili Rose com la paraula caixmir. Lanvin, Chanel: associacions franceses d’elegància i glamur. Tot el que és glamurós ve de França, incloent-hi la paraula glamur.

S’empassa a grans glopades les dones sensuals i exuberants, en contempla els sostenidors fins a marejar-se, observa els motius de les randes a través de les quals s’endevina la corba suau dels seus pits, en memoritza els pentinats, les ungles llargues amb manicura perfecta, els panxells esvelts amb mitges de niló. Als homes no els dedica ni un instant –ni quan, brandant un diamant immens, es llancen a la falda de les dones per demanar-los que es casin amb ells. Només li interessa la bellesa muda i cara de les models. Galtes amb coloret, mans untades de crema hidratant. La Lili Rose s’atipa d’anuncis com altres s’atipen de bombons: compulsivament. Es torna insaciable.

L’Eileen està amoïnada per aquest comportament nou de la seva filla, que interpreta erròniament com una explosió narcisista precoç de la pubertat.

Mira-la, diu a en David un vespre que, al passadís, la Lili Rose s’empolaina dreta davant del mirall. Està obsessionada per les vores, les mitges, els cabells, les ungles... L’altre dia em va demanar que li comprés una faixa i uns sostenidors –als nou anys! Com és possible?

Preocupat pel mercat immobiliari i per algunes conquestes femenines menors, en David no s’havia adonat de res.

S’interessa pel seu aspecte, diu ell, és una cosa molt natural. Tu com t’ho vas fer, per atrapar-me, eh? Ungles pintades i llavis nacrats, sabates de taló..., què et recorda, tot això?

David, per l’amor de Déu!, que té nou anys! Una faixa... però quin acudit, si no té res per aguantar ni contenir!

Per què no pot jugar a princeses? Totes les nenes petites ho fan, no? Igual que els nens petits juguen a soldats.