Читать книгу Arbre de l'oblit - Nancy Huston - Страница 18

Quan la sang comença a rajar de dins de la Lili Rose a l’edat de tretze anys, la seva relació amb les dones d’Elle es transforma. El seu embadaliment es converteix de mica en mica en inquietud. Ara en desitja la gràcia i la bellesa per a ella mateixa: per tal d’agradar, no als nois ni als homes, sinó al seu déu. La veu de dins del seu cap, en altres temps benvolent, ara s’ha tornat des de fa una temporada el jutge sever d’un concurs de bellesa. Tres cops al dia ha d’afrontar la mirada del déu al mirall i aconseguir-ne l’aprovació.

El seu cos la decep. Despullada davant del mirall, s’observa amb deteniment les cuixes i les troba massa grosses, s’observa amb deteniment el pit i el troba pla. Ah!, si almenys es pogués posar la carn de les cuixes al pit! Però no hi ha cap manera de convèncer les calories que pugin en lloc de baixar. Desesperada, es rebenta els estalvis i es compra uns sostenidors negres push­up. Un filferro passa per dins la vora de sota les copes i una xarxa metàl·lica empeny els seus pits minúsculs cap amunt, creant una il·lusió d’escot. Amaga els sostenidors en un racó de la calaixera. A l’escola, durant les classes de mates o d’història, el seu cervell s’excita només de pensar-hi.

Un dia, l’Eileen troba els sostenidors ordenant el calaix de la Lili Rose.

David, li diu aquell mateix vespre, això ho hem de parar. La nostra filla perd de vista tots els valors cristians que li he inculcat.

Treu bones notes, objecta en David.

Si badem acabarà com la Lola, embarassada als divuit anys.

A en David l’agafa desprevingut. La Lola, que havia deixat l’escola als disset anys per agafar una feina de caixera de nit en una estació de servei, havia portat al món el seu primer fill als dinou anys... i, com que la criatura no tenia cap pare en concret, al cap de dos mesos la Lola havia començat a fer cantonades. En David sap pel seu germà que la vida de la Lola és sòrdida. S’imagina efluvis de cervesa i d’escombraries, quartos de bany de rajoles blanques, burilles de cigarreta sucades al cafè i, en les tristes acrobàcies etíliques al seient de davant dels cotxes, sivelles de cinturó i cadenes de rellotges barats picant-li contra les dents.

Quina idea tens?, diu en David arrufant les celles.

Podríem canviar-la d’escola.

A mig curs de vuitè? Però on l’enviaríem?

L’Eileen esmenta el nom d’una escola catòlica privada a uns quants quilòmetres de Nashua. La matrícula és astronòmica..., però, per molt mort que estigui en David Darrington pare, en David Darrington fill continua necessitant demostrar-li el seu èxit.

Entesos, diu finalment. Informa-te’n.

Des de la primera setmana a la nova escola, la Lili Rose comença a anar amb la Petula.

Al principi els seus pares estan alleujats que per fi hagi fet una amiga. De seguida que coneixen l’amiga en qüestió –mirada evasiva, pits bellugadissos, joies cridaneres–, els seus neguits es revifen. Però com que passen les setmanes i les notes de la Lili Rose no baixen, no troben cap excusa per estar en contra de l’amistat naixent entre les dues noies.

Com que la Lili Rose va saltar-se un curs i la Petula va repetir dues vegades, la diferències d’edat entre elles és gran: la Lili Rose acaba de fer tretze anys i la Petula en té gairebé setze. Ni brillant ni bonica, és una noia rodanxona i esvalotada que presumeix de transgredir el màxim de normes en el mínim de temps. Fa descobrir a la Lili Rose molts verbs nous que comencen tots per la lletra f: fumar, furtar, firar-se, flirtejar.

Com a norma general, les dues noies van a casa de la Petula després de l’escola. Allà, a mode de pagament previ pels seus cursos de pecat, la Lili Rose fa els deures de la Petula. Després, instal·lades a la galeria del darrere, que dona al riu Merrimack, practiquen l’art de fumar.

Encendre el misto amb indiferència. Quan la flama toca la punta del cigarret, aspirar l’aire a través del filtre... ah!, aquella lluïssor taronja! Deixar la primera pipada sense empassar-te-la pel sofre, però, a partir de la segona, inspirar profundament el fum. La Lili Rose ho prova fins que l’eufòria de la nicotina la porta a la molèstia de tenir el fum als pulmons. Aguanta el cigarret amb l’índex i el dit del mig. Cada dues o tres pipades, posa el cigarret en posició de llapis i li dona copets per fer caure la cendra al cendrer. Aprèn a fer com el seu pare: aguantar el fum arrodonint la boca, deixar-lo entrar a poc a poc i mirar com s’enfila amunt cap als narius i tot seguit avall cap als pulmons. En l’interval d’unes setmanes, la tècnica està a punt. La Petula s’especialitza a fer anelles de fum. Mentre que les rodones de la Lili Rose semblen bafarades de boira matinal enfilant-se del riu Merrimack a la tardor, les de la Petula són perfectament circulars, formant una garlanda de flotadors que va pujant cap amunt.

La Petula té una col·lecció impressionant de discos: desenes de quaranta-cinc revolucions i una bona vintena de trenta-tres revolucions. Els deixa a la Lili Rose, que els posa a la cadena hi-fi de la sala quan els seus pares no hi són. «Tambourine Man», «Sound of Silence», «Satisfaction»... Balla fins a quedar esgotada, dreta davant del gran mirall, mirant-se a través de les pestanyes, tirant el cap a la dreta i a l’esquerra al ritme de la música per imitar el que ha vist de Dylan o dels Beatles a la televisió. En la boca d’aquells homes, la paraula dona sembla un gemec, una coseta calenta que podrien esclafar contra el seu cos dur, abraçar i destruir. Quan escolta aquests homes cantar, el cos li tremola per dins i després es desfà com la rosada. És tan agradable que fa mal.

La Petula se’n riu dels Beatles, amb els cabells llargs ben tallats, nets i pentinats, el serrell en línia recta, els trajos amb corbata impecables, les rimes i els ritmes regulars, que signen amablement els àlbums per a colles de pijes histèriques. Escarneix Paul seduint el públic amb el seu somriure brillant, o John que es mossega modestament els llavis, vinclat en la seva guitarra, abans d’aixecar el cap just a temps per cantar la tornada. «She loves you, yeah, yeah, yeah... Nan!», se’n riu la Petula. Els Beatles són bons nois que fan veure que són dolents. Els dolents de debò són els Stones. Es nota que en saben, de drogues i de cardar.

I tant!, fa la Lili Rose empassant-se la saliva.

I l’Elvis?, li pregunta l’endemà, mentre les dues noies ballen juntes «Ruby Tuesday» a l’habitació de la Petula.

L’Elvis la Pelvis? Fas broma, no? Està passadíssim, que no ho saps? A les nostres mares, a elles, els hi agrada l’Elvis!

La Lili Rose riu i fa que sí amb el cap, tot i que dubta molt que a l’Eileen li agradi l’Elvis.

Els dissabtes van al nou centre comercial. La Lili Rose n’està encantada. Tot li agrada: els colors vius i clars, l’anonimat, els diners que canvien de mans, els tamborets alts giratoris espaiats al llarg de la barra dels cafès, la publicitat difosa pels altaveus, l’avidesa de la gent que corre cap aquí i cap allà amb un posat concentrat per comprar les seves coses, el dring de les caixes.

Les dues noies dediquen moltes hores a vagar pels passadissos dels grans magatzems, passant revista a roba interior i perfums, cremes del sol i laques, pintallavis i pintaungles en una paleta vertiginosa de tons, del rosa més pàl·lid al porpra granat.

La Petula ensenya a la Lili Rose a entrar a l’emprovador amb set peces i sortir-ne amb sis... havent-se guardat la setena per sota la roba. Cada vegada els seus grans ulls blaus innocents entabanen les dependentes.

No et va res bé?

Aquesta vegada, no. Gràcies igualment!

La Petula també s’emprova roba i surt per ensenyar-la a la Lili Rose. Com que està rodoneta, la roba sempre li estreny.

No et va una mica estreta?, demana la dependenta.

Quan es gira, la minifaldilla o la samarreta li estreny el darrere i els homes que esperen a la caixa li llancen miradetes dures com si no ho poguessin evitar.