Читать книгу Arbre de l'oblit - Nancy Huston - Страница 9

La Lili Rose arriba al món a Nou Hampshire. El seu pare, David Darrignton, metodista d’origen britànic, és un agent de la propietat immobiliària que se les empesca combinant els trets de jove engalipador amb els de garrepa. La seva mare, Eileen, d’ascendència irlandesa i alemanya, si bé amb una educació presbiteriana, tot just està embarassada quan es casen a la Primera Església Congregacional de Nashua, l’Església Unida de Crist. La filla la bategen en aquesta mateixa parròquia, el mateix lloc on assistirà, durant tota la infància, a l’escola del diumenge.

Voleu saber si satisfaig les necessitats de la meva dona?, li agrada dir a David Darrington en to de broma. Completament! I una d’aquestes necessitats és treballar!

De fet, no ho diu de broma, parla seriosament. Així, de seguida que pot després de parir, l’Eileen reprèn l’activitat professional, que consisteix a pintar flors en targetes de vots Doehla. I ja sigui a causa dels estralls infligits als seus ovaris per les substàncies inhalades al taller o per un altre motiu, no hi haurà un segon embaràs.

La petita Lili Rose, fràgil i pàl·lida, amb els cabells d’un ros venecià, és tan bonica que l’Eileen no pot resistir la temptació de tractar-la com una nina. Li recull els cabells en una cua de cavall o en cuetes i els hi lliga amb clips i cintes de coloraines; a l’hivern li fa jerseis de mitja de color rosa i lila i a l’estiu li cus vestidets de cotó florejats; la renya quan porta la roba bruta o estripada perquè tot costa diners i els diners són una cosa que cal vigilar molt.

Què vol dir, l’ànima?, es pregunta la Lili Rose cap als sis anys. Podem deixar l’ànima al banc per invertir-hi més endavant i treure’n profit?

D’una manera o altra, totes les converses dels seus pares giren al voltant dels diners.

El pare mateix d’en David Darrington, que també es diu David Darrington, és un ermità alcohòlic i esquerp d’alè pudent que viu en una cabana de troncs al sud de Vermont amb la seva pobra dona, la Rose, i vint gats, i passa el temps bevent whisky i matant cabirols. En David fill està obnubilat per la necessitat de demostrar a en David pare que ell sí que se n’ha sortit a la vida en el pla financer, i la prova de l’èxit és que als trenta anys ja és propietari de casa seva.

Com que la casa en qüestió està situada a uns vint minuts de Nashua per la carretera 101A, no hi ha ningú, per dir-ho d’alguna manera, que pugui extasiar-se en els seus acabats perfectes, els balcons i galeries ben escombrats, els vidres que de tan nets enlluernen i el preciós camí de grava que porta al garatge, on hi caben alhora el Volkswagen Escarabat de l’Eileen i el Ford Thunderbird d’en David. Tret dels treballadors que hi van a la tardor a netejar la gespa i el camí amb l’ajut d’un bufador de fulles eixordador, només insectes, aranyes, ratolins i ocells són susceptibles d’apreciar la perfecció ostentadora de la casa, des de la moqueta de la sala dita familiar al soterrani fins al sostre de bigues impecables.

La Lili Rose no suporta el seu nom, que els seus pares es van inventar ajuntant el nom de cada mare respectiva. No suporta tampoc ser filla única, i jura que si un dia té fills en tindrà tot un reguitzell.

Atès que viuen al bosc més que no pas a la ciutat, la Lili Rose no només és filla única sinó que també és solitària. L’Eileen la deixa al matí a la llar d’infants, se’n va a treballar i la recull quan plega. Quan comença l’escola de primària fa el trajecte en l’autobús escolar: per això els altres nens no la poden convidar a casa pels berenars d’aniversari entre setmana o a les festes pijama els dissabtes. Sola a la seva habitació del primer pis o al jardí de darrere la casa, la Lili Rose canta per fer-se companyia.

Li encanta la manera com les síl·labes i les estrofes de les cançons es van col·locant formant un ordre dins el seu cervell. «Érem vint o trenta / bandolers en una colla / tots vestits de blanc / a la moda de... em sentiu? / Tots vestits de blanc / a la moda dels marxants».^* Els càntics també, li encanten. «Agafa la meva mà entre la teva i que en tot lloc / la Teva mà dreta em sostingui, Senyor, Déu meu. / Com podria dirigir-me, sense la teva ajuda, / si no et tinc per guiar-me?».

Lili Rose s’enganxa a la música.

* És la traducció d’uns versos de la «Complainte de Mandrin», sobre el contrabandista Louis Mandrin (1725-1755). La cançó es va fer molt popular durant la Comuna de París (1871) i en altres ocasions al llarg del segle xx. N’hi ha una versió coneguda d’Yves Montand. (N. de la t.)