Читать книгу Arbre de l'oblit - Nancy Huston - Страница 17

Durant els dos anys següents, el cos d’en Joel comença a reaccionar a la bellesa femenina amb un seguit de reaccions en cadena que l’incomoden profundament, de tant com entren en conflicte amb el que ell considera el seu jo. Havent memoritzat els sis-cents tretze manaments tal com els va ordenar Maimònides, entén per què les dones són considerades impures i tan sovint assimilades a la mort, a la baixesa i a l’animalitat: perquè si no hi hagués res que ens en distragués, ens hi llançaríem a sobre a cada moment. En Joel veu les coses des d’una perspectiva més racional que religiosa, per això la masturbació no li sembla tant una pèrdua de semença sinó més aviat una pèrdua d’energia. I, potser per aquesta raó, decideix fer el que sigui per evitar la temptació.

Però, ai!, per la ciutat de Nova York hi pul·lulen temptacions de tota mena: noies i ombres de noies, riallades, dones joves de totes les mides, colors i formes, pits sinuosos, cuixes, galtes, clatells i panxells femenins, la meravella d’una llengua llepant un gelat, uns llavis carnosos l’un sobre l’altre per escampar el pintallavis, talons d’agulla que martellegen orgullosos la vorera, cartells de cinema que lloen els encants de Jean Harlow, d’Ava Gardner i sobretot de la riallera Marilyn, fràgil i irresistible...

Progressivament, en Joel posa en pràctica una tècnica en tres etapes: 1) Mirar fixament la persona o l’objecte del teu desig roent; 2) transformar aquest color vermellós en semàfor vermell; 3) frenar i girar.

Perfecciona la tècnica amb molta paciència: al cap d’uns mesos ja en nota els beneficis i en menys d’un any la domina a la perfecció. Segons ell, és l’únic noi capaç de tallar d’arrel les ereccions. N’està orgullós, és gairebé un presumptuós. Sí: en Joel Rabenstein sap apagar el desig, ni més ni menys, és espatarrant! El seu cos, a diferència del de la majoria de joves, l’obeeix al peu de la lletra. Per això, com els hindús que practiquen el brahmaxari, disposa de grans quantitats d’energia suplementària per als seus estudis. I se’n serveix amb encert. Quan Hugh Hefner publica el primer número de Playboy el desembre del 1953, els amics d’en Joel s’hi tornen addictes d’un dia per l’altre. Ell, girant-se tranquil·lament, s’absorbeix en lectures d’antropologia cultural: Ruth Benedict, Margaret Mead, Franz Boas. Desitja afartar-se només de llibres. Passa tot el temps lliure a la secció de Kingsbridge de la biblioteca pública de Nova York.

De què van, tots aquests llibres?, li pregunta la Jenka. D’animals, murmura en Joel.

Ah, molt bé, així que de cop i volta els animals t’encanten. Què tenen, els animals?

Oh! Em faig moltes preguntes sobre els animals.

Obsessionat pel patiment que infligeixen els humans a les altres espècies, copia llargs passatges dels llibres que agafa en préstec, i els continua amb els seus propis pensaments, comentaris o preguntes. Omple amb la seva lletra grossa i regular un bloc de notes groc rere l’altre. Després d’haver copiat els primers capítols del Gènesi, en els quals Déu concedeix a l’home el dret d’anomenar i dominar els animals de la terra, del mar i del cel, encercla aquestes citacions amb signes d’exclamació.

«Mal començament», gargoteja al marge. «Imbecil·litats totals. Parlant clar, Déu no existeix fora dels cervells humans. És bàsicament la projecció dels nostres propis defectes. L’hem fet a imatge nostra: colèric i egoista, irritable i incoherent».

Estudia les diferents maneres en què, al llarg dels segles, els homes (gairebé mai les dones) han degollat els animals i n’han tallat els cadàvers a trossos. Compulsa no només les lleis de la carnisseria caixer i halal, sinó també les de les corrides de toros i les del sacrifici vudú.

De vegades, quan en Joel no és a casa, la Jenka fulleja els blocs de notes del seu escriptori i llegeix els seus escrits.

«A tot Europa», llegeix la Jenka un dia, amb les celles arrufades, «van fer pujar els jueus en vagons de bestiar per portar-los a sacrificar. Però abans de tractar els jueus com bestiar, havien tractat les bèsties com bestiar. Amb quin dret oprimim els animals? Després d’haver-los capturat i sotmès, van forçar els africans a treballar de sol a sol. Però abans de reduir els africans a l’esclavatge, havien reduït les vaques a l’esclavatge. Amb quin dret oprimim els animals? Abraham estava disposat a sacrificar Isaac. En canvi, és poc probable que el pare del boc hagués estat disposat a sacrificar el boc».

Pavel, pots creure que el nostre fill de disset anys escrigui aquestes coses?, diu la Jenka. Què coi és, tot això?

Aquesta nova obsessió d’en Joel la neguiteja. Hi torna a pensar quan se’n va a dormir aquell dia, i les llàgrimes li llisquen dels ulls, regalimant pels cabells fins a les orelles, i dins les orelles.

Pavel, diu, amb la veu pastosa per les llàgrimes, què serà de nosaltres? I del nostre poble, què en serà? Pavel?

El seu marit, però, ha treballat tot el dia i ja ronca.