Читать книгу Arbre de l'oblit - Nancy Huston - Страница 8

En una habitació amb tots els llums apagats al bell mig del barri de Morris Heights a l’oest del Bronx hi ha un llit, en aquest llit un coixí, i damunt del coixí el preciós cap amb tirabuixons castanys d’un nen de cinc anys. Dormia, en Joel, dormia tranquil, i un gemec l’acaba de despertar.

S’asseu al llit, atabalat, sense saber on és, i es queda paralitzat en tornar a sentir el gemec. Un altre cop. I un altre. És horrible. Qui gemega és la seva mare, la Jenka. Aquell so horrible li surt de la gola en riuades amargues, interminables, com un vòmit. En Joel també sent, de fons, la veu del seu pare. Tan aviat en Pavel suplica a la Jenka que es calmi, tan aviat els seus grunyits de baix acompanyen els gemecs penetrants de la seva dona.

En Joel sent com palpiten i se li acceleren els batecs del cor. «Què passa? Què passa?».

A l’altra banda de l’habitació, el seu germà Jeremy també ha parat de dormir per força, ha deixat penjant les cames fora del llit i ara, assegut, mirant a terra, es grata el cap. Sempre que el petit Joel té por busca els pares, però ara aquell acte reflex està bloquejat per les ones de pànic parental que travessen les parets. Corre per l’habitació empès per la necessitat urgent de calmar-se amb el contacte d’una pell coneguda. En Jeremy el fa entrar dins el llit i l’abraça. Al costat, els gemecs continuen. Els dos cossets magres i tensos s’estan aferrats una bona estona, en Jeremy de vuit anys i en Joel de cinc, amb pijama de ratlles blaves, idèntics tots dos tret de la talla.

Què no va bé?, somica en Joel fluixet. Jeremy, què passa?

He sentit que sonava el telèfon, diu en Jeremy amb una veu greu, com si fos una resposta.

Els gemecs de la mare es converteixen en sanglots i finalment s’apaguen. Els dos nois, amb els membres enllaçats, triguen a adormir-se.

Com cada dia el despertador els arrenca del son a les set, però de seguida entenen que res no serà com abans. En Pavel, ja vestit per anar a la feina, s’afanya a la cuina preparant l’esmorzar. No ho fa mai. No sap on hi ha les coses. Es crema amb la cafetera.

On és la mama?, pregunta en Jeremy.

Oh! Està una mica aixafada, avui, li he dit que es quedi al llit. Ja sou prou grans per preparar-vos tot sols, no?

En Joel veu un manyoc de cabells que s’alça dret al cap del seu pare. Si la Jenka hi fos li aplanaria el gall o almenys l’hi diria... però ell no gosa fer-ho. De sobte l’aire s’omple d’olor de torrades cremades i en Pavel corre cap a la torradora.

Les rascaré, encara es podran menjar, murmura agafant les llesques de pa ennegrides.

Però quan les rasca amb el ganivet, les llesques es desintegren.

La mama no crema mai les torrades, diu en Jeremy.

La mama no està mai malalta, rebla en Joel.

De fet no està malalta, diu en Pavel –i, mentre llença un munt d’engrunes negres a les escombraries, agafa una capsa de Corn Flakes de l’armari. Més aviat està trasbalsada.

Trasbalsada per què?, demana en Jeremy.

No patiu, són coses dels grans, no patiu.

Tot menjant els Corn Flakes, en Joel mira el pare de fit a fit. El gall li dona un aire estrafolari: s’assembla una mica a l’Archie, el personatge de còmic. Ara que hi pensa, en Pavel també té els ulls desorbitats de l’Archie. Aquest matí tot és estrany. Tot l’espanta. Ja fa mesos que Hitler és mort, la guerra s’ha acabat, què pot ser tan terrible? Què és?

Potser la mama està realment malalta, diu a en Jeremy en veu baixa quan tornen a ser tots dos a l’habitació.

Que no, idiota, està així pels camps. Deuen haver rebut una trucada de... Praga.

Em pensava que la guerra s’havia acabat.

No perquè la guerra s’hagi acabat ara només rebrem bones notícies fins a la fi dels temps. Que ets tonto o què?

Tota la vida en Joel associarà l’Holocaust a les torrades cremades i als galls al cap.

Segueixen més nits de plors i més matins sense la Jenka. Els nois acaben entenent que totes les germanes de la seva mare van ser traslladades de Terezín als camps de la mort de Polònia –la seva mare també–, dos germans d’en Pavel també, i cap d’ells n’ha tornat.

Altres dies les notícies són bones. S’assabenten que un cosí estimat ha sobreviscut. Que una tia va tenir la sort d’arribar al barri de Marais de París, on la van amagar uns cristians molt amables. També parlen d’un judici, en algun lloc ves a saber on.

Un dia, mentre en Pavel llegeix el Times a la sala abans de sopar, el diari li rellisca de les mans i cau a terra.

En una pàgina interior, diu a la seva dona. La pàgina 16. Pàgina 16. Com pot ser que...

El petit Joel mira com la seva mare travessa la sala, recull el diari i l’obre. Veu com li marxa el color de la cara. No, mama, es diu. No, mama, sisplau, no ploris. La Jenka s’asseu al sofà al costat d’en Pavel. Sigui quina sigui la notícia de la pàgina 16, els dos adults sembla que la trobin increïble i que la sàpiguen des de sempre. La Jenka es posa dreta... i es torna a asseure tot seguit. En Joel es fa pipí a sobre.

Tot l’oest del Bronx pateix la mateixa tensió que la llar dels Rabenstein. Es nota per la manera com la gent parla en veu baixa al mercat. Pels sospirs de les dones carregades amb bosses de carn i verdures que es desplomen a les escales per recuperar l’alè. Per l’aparença dels homes, que, amb quipà negra o gorra de vellut marró o Borsalino de feltre gris, drets o asseguts en petit comitè als parcs, amb un cigarret o un cigar a la boca, es recolzen al bastó i deixen la mirada perduda en el buit.

A casa les coses van cada vegada pitjor. Una nit la Jenka s’abraona contra les parets de la seva habitació, una altra nit s’arrenca els cabells a grapats. El petit Joel està aterrit. Com ho pot fer perquè la mare torni a ser com abans, perquè li faci carícies i rigui contenta de veure’l tan espavilat? No hi és tota. El seu cos és al Bronx però el seu esperit és a Txecoslovàquia, en un lloc que es diu Terezín. En Joel no entén gaire res; l’única cosa que pot fer és jugar amb els seus ninos i intentar millorar als escacs. Resulta que fa uns mesos a en Jeremy se li va ficar al cap ensenyar-li a jugar a escacs, però a en Joel li costa i en Jeremy sempre el guanya. Si guanyés el seu germà gran als escacs ni que fos una sola vegada, potser la Jenka tornaria a estar orgullosa d’ell, però en Jeremy apunta els resultats en una cartolina i la clava a la porta de l’armari i per ara anem Jeremy 86, Joel 0.

Des de la nit dels gemecs, hi ha hagut un altre canvi: en Pavel ha apuntat els dos nois a l’institut hebreu de l’avinguda Marion. Fins ara ell i la Jenka eren jueus laics estil «Només hi ha un Déu i nosaltres no hi creiem», un estil estès, per no dir majoritari, a les metròpolis europees d’abans de la guerra, però ara decideixen que, en record de tots els membres de la família que han perdut la vida, els nois portaran la quipà i aniran a l’escola hebrea els dimecres al vespre i els diumenges al matí.

Per a en Joel, això vol dir, resumit: aprendre a fer la hal·là i les decoracions del sàbat, encendre les espelmes per al Roix ha-Xanà i construir les cabanyes per al Sukkot. El que més li agrada, el primer any, és preparar creps sense llevat amb molta llimona i sucre per al séder de Péssah i retallar en un paper verd llargues cadenes de granotes i llagostes en record de les plagues d’Egipte. En Jeremy, com que és més gran, ja estudia l’hebreu i va a classes de Talmud Torà per preparar el seu bar mitsvà. A casa recita els passatges bíblics com un lloro de repetició i la Jenka està exultant, mentre en Joel ja no sap on ficar-se. Aprofita cada minut de llibertat per memoritzar tot el que li cau a les mans: la benedicció de les espelmes, el Shemà i v’ahavta, «escolta, Israel, l’Etern, el nostre Déu, l’Etern és un, Beneït sigui per sempre el nom del Seu regne gloriós. Estimaràs l’Etern el teu Déu, amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima i tots els teus mitjans». Tot i així, per molt que s’empassi tones de saber, sempre està crispat, obsedit pel desig de fer tornar l’antiga (és a dir, la jove) Jenka.

Als deu anys aconsegueix per fi guanyar en Jeremy als escacs. A partir de llavors, entre els dos germans esclata la guerra.