Читать книгу Arbre de l'oblit - Nancy Huston - Страница 7

Sortiu amb l’Hervé de l’aeroport de Newark el 12 de gener. A l’escala a Brussel·les et compres una llibreteta negra, Shayna, i hi escrius les paraules BURKINA FASO en majúscules. Totes les entrades seran en majúscules a causa dels crits que ara es desfermen dins teu.

En arribar a Ouaga l’endemà al matí agafeu una habitació al Kavana, un hotel sense pretensions que l’Hervé ja coneix, una mica apartat del centre. Desfeu les maletes, us traieu la roba, us dutxeu, feu l’amor amb tendresa, us torneu a dutxar, us poseu roba neta.

L’Hervé tenia raó: l’Àfrica és un xoc brutal. Tan bon punt sortiu a fer quatre passes pel barri, tots els teus sentits es desborden amb impressions noves. Calor intensa i seca. Una gentada pel carrer. Homes ajupits davant les botigues. Dones carregades amb nadons a l’esquena i paquets increïbles al cap. Nois en moto que fan espetegar el motor i deixen núvols de fum negre. Canalla barallant-se entre la pols vermella. Construccions sense acabar. Voreres on s’exposen fruites i verdures, deixalles i neumàtics, bateries i roba vella. L’Hervé t’explica que aquella pudor omnipresent ve del plàstic europeu que crema a l’aire lliure per tota la ciutat, les vint-i-quatre hores del dia. Xivarri, confusió, dificultat. També, però, el somriure de la gent. I la música: el ritme suau del balàfon i el tambor, que, feble o frenètic, proper o llunyà, està sempre suspès en l’aire sense que se sàpiga d’on ve.

L’endemà del dia que vau arribar, el teu cos diu prou: entre la migranya i la diarrea, la fatiga i l’estranyament, no pots sortir del llit. L’Hervé t’acaricia els cabells, et fa un petó al front, engega l’aire condicionat, informa el senyor de recepció que la seva dona s’estarà uns dies sola a l’habitació i que l’hauran d’avisar si s’arribés a restablir la connexió a internet, i se’n va a una reunió de feina.

Al migdia menges un bol d’arròs al restaurant de l’hotel, puges i et tornes a ficar al llit.

Quan et despertes, el dia ja declina, deuen ser les sis passades. El crepuscle arriba de sobte prop dels Tròpics. Travesses la petita habitació i et poses a la finestra, mirant el carrer de baix. Als Estats Units, et dius, pocs es poden imaginar una pobresa com aquesta. No, realment totes les famílies no tenen rentadora ni assecadora ni televisor ni nevera ni rentavaixelles ni cuina elèctrica ni congelador ni microones ni cotxe ni ordinador ni ni ni ni ni ni ni ni ni ni ni...

L’Hervé et telefona per la línia de l’hotel.

Et trobes millor, Shayna, reina?

(T’encanta com pronuncia malament el teu nom, que sona com shine, brillar, o shy, tímid, en lloc de shame, la vergonya.)

Sí, una mica millor.

He trobat uns amics de fa temps. Som al cafè Cappuccino, al centre. Et trobes prou bé per venir?

D’aquella manera.

Digues a recepció que et demanin un taxi.

Rumies, prens una decisió: Mira, em sembla que val més que avui també descansi. Passa-t’ho bé, jo t’espero tranquil·lament. Així demà ja estaré recuperada.

T’estimo, Shayna, diu l’Hervé.

LA LLUM TORNA A POC A POC, FEBLE, ÉS D’UN TO GROC CERÓS, MÒRBID. L’ESCENA S’HA TRANSFORMAT EN LABERINT, UN DÈDAL DE PARETS ALTES DE GRANIT GRIS AL LLARG DE DISTàNCIES CURTES, GIREN SENSE AVISAR I PAREN DE COP I VOLTA. NENS DE TOTES LES EDATS –NADONS, NENS PETITS, NOIS, ADOLESCENTS– VAN A LES PALPENTES EN LA PENOMBRA. ALGUNS ESTAN DRETS, AMB ELS BRAÇOS ALLARGATS ENDAVANT, D’ALTRES ES BELLUGUEN A QUATRE GRAPES. XOQUEN AMB LES PARETS CONSTANTMENT. ELS NADONS NO BRAMEN, ELS MÉS GRANS NO GEMEGUEN NI PLORIQUEGEN. EN UN SILENCI ABSOLUT, VAN A LES PALPENTES BUSCANT LA SEVA MARE. QUAN TOPEN CONTRA UNA PARET, ELS FA MAL I EL PÚBLIC SENT EL DOLOR –PATAM AL NAS, PATAPAM AL FRONT–, PERÒ NO PLOREN MAI. HO INTENTEN FALLEN HO INTENTEN FALLEN HO INTENTEN TORNEN A FALLAR. ELLS