Читать книгу L'art de posar límits - Sonia Kliass - Страница 10

Avui en dia sentim molt a dir que els infants no tenen límits. Potser no és del tot correcta, aquesta afirmació. Només d’entrar en una botiga d’articles per a famílies es fa evident que una gran part dels productes busquen la immobilitat dels infants: cotxets, cadiretes, hamaques, trones, motxilles, etc. Així doncs, què passa amb la llibertat de moviment i joc? La tendència general és justament privar-los de llibertat. O sigui que, en realitat, en relació amb el joc i el moviment no els falten límits, al revés, en tenen massa! Massa límits allà on no toca, estan massa limitats en el joc i el moviment, justament allà on necessiten molta llibertat. I, per un altre costat, potser alguns infants tenen pocs límits allà on realment en necessiten, que és en l’àmbit de les relacions socials. I aquesta consciència ens pot ser molt útil: no és que tinguin pocs límits, només és qüestió que hi ha un desequilibri i una confusió sobre allà on hi ha d’haver límits.

Hi ha capacitats que els infants desenvolupen sense la intervenció directa de l’adult. Ho veiem, per exemple, quan els nadons comencen a voler agafar objectes: no els ho hem d’ensenyar, ni els hem d’estimular, ho fan per ells mateixos i saben com i quan fer-ho. Si l’infant està a gust, es troba bé de salut i té les condicions necessàries (per exemple, si té objectes a l’abast), ho farà. Més aviat hem de començar a apartar els objectes perquè, en un infant que està sa, l’impuls de joc i experimentació és imparable.

Podríem dir que ells ja saben què han de fer, com i quan. Aquesta capacitat s’anirà desenvolupant i l’infant cada cop serà més destre i capaç.

Ara, imaginem una situació en què l’objecte que vol agafar està en mans d’un altre infant. La intel·ligència que viu dins de l’infant només sap agafar, remenar, experimentar, etc., però no sap res de les normes socials. No sap que quan volem un objecte que està en mans d’algú altre no el podem agafar simplement, sinó que l’hem de demanar. Aquest seria un exemple d’una norma social que l’infant ha d’aprendre: quan necessito quelcom que té algú altre, li ho haig de demanar.

O sigui que tenim dos àmbits diferents:

a. Per un costat, observem una intel·ligència universal que regeix tota l’activitat autònoma de l’infant i que només necessita unes condicions concretes per desplegar-se (com temps, espai, materials, etc.). En aquest àmbit, el paper de l’adult és confiar plenament en aquesta intel·ligència i conèixer els processos de desenvolupament de l’infant per poder proveir-lo d’aquestes condicions, evitant intervenir directament en la seva activitat. A partir d’aquí, després de crear un entorn segur, el seu paper és donar molta llibertat de joc i moviment i deixar que l’infant ho faci per ell mateix.

b. Per un altre costat, observem aprenentatges que necessiten desenvolupar-se en un context social i que no responen a patrons universals. Per exemple, quan l’infant veu un objecte l’agafa directament, perquè el que actua en l’infant és l’impuls de manipular. No es preocupa de les normes socials perquè simplement les desconeix, en un principi. I aquí el paper de l’adult és molt diferent del que té en el primer àmbit. Aquí, si l’adult «es retira» i dona llibertat a l’infant per aprendre per ell mateix, comet un error greu, perquè tot allò relacionat amb els límits, les normes i les regles de convivència l’infant no ho ha d’aprendre tot sol. Ho ha d’aprendre justament de l’adult: l’adult és qui l’introdueix en aquest món de les relacions. Així que, en aquest segon àmbit, diferent del primer, l’adult educa activament ensenyant, guiant, orientant i oferint un model adequat. És la seva responsabilitat.

I de qui és la responsabilitat d’ajudar els infants a desenvolupar aquestes eines socials per poder conviure en societat? De l’adult.