Читать книгу L'art de posar límits - Sonia Kliass - Страница 17

No podem parlar de res en educació si no situem primer allò que és primordial: els infants necessiten sentir-se segurs i protegits, necessiten ser vistos i escoltats, necessiten sentir que hi ha algú que s’interessa profundament per ells.

Avui sabem que, encara que estiguin alimentats i nets i que puguin descansar, si durant els primers anys els infants no tenen l’experiència del contacte afectiu, de crear vincle amb algú, pot passar que no arribin a un desenvolupament físic, emocional o cognitiu satisfactoris.

Actualment la neurociència també ens parla de la importància de poder construir un vincle de seguretat i de les implicacions que arriba a tenir aquesta qüestió en el desenvolupament dels infants. Daniel Siegel, per exemple, en el llibre El poder de la presencia, ens parla de les «quatre condicions» que hem d’oferir als infants per sostenir una relació sana i empoderadora: seguretat, protecció, consol i visibilitat. Poder construir una relació amb algú amb qui se sentin segurs, protegits, reconfortats i vistos és la base per al desenvolupament global òptim dels infants.

En relació amb el tema d’aquest llibre, durant els primers anys de vida els infants integren les normes socials justament a través de la relació amb les persones amb qui tenen un vincle profund. És una realitat que tenen clara els professionals de l’Institut Pikler de Budapest: allò que els infants viuen en la vida quotidiana quan s’estan relacionant amb les persones de referència els educa en l’àmbit social. Observen què fan els adults, com es relacionen, com responen al seus comportaments, com els miren, el llenguatge verbal i no verbal que utilitzen, etc. L’aprenentatge social es dona en les situacions quotidianes, en els detalls, en els aspectes concrets de les relacions, en siguem conscients o no. Els adults de referència transmeten una cultura social i un model, per això és tan important observar com estem en relació amb la «llista» de l’apartat anterior. És en la interacció amb aquests adults de referència que els infants troben el primer model a integrar sobre com ens relacionem socialment. És per això que la qualitat de la relació amb l’adult és bàsica en l’educació de les eines socials.

Quan els infants estan a casa durant els primers tres anys de vida, si no passa res greu en el nucli familiar, el vincle sol estar garantit. Però en l’àmbit institucional això no és tan evident. Les situacions més delicades són aquelles en què l’infant té poc contacte amb la família, per exemple quan passa moltes hores en un espai educatiu, quan viu situacions que l’allunyen de la família (per exemple, si ha d’estar hospitalitzat) o quan directament no té família, com en el cas dels infants que viuen en una institució.

Aquesta va ser una feina extraordinària que va iniciar la doctora Emmi Pikler a Budapest: garantir un primer vincle de seguretat als infants que vivien en un orfenat. Ho va fer comprenent que el vincle amb l’adult es pot construir en els moments de contacte individual propis de la vida quotidiana, com donar menjar, canviar un bolquer, acompanyar a dormir, banyar l’infant, etc. Són moments en què infant i adult es troben, i inevitablement ocorren moltes vegades al dia, cada dia, ja que en aquestes tasques l’infant encara depèn de l’adult. Aquest és un punt molt important a tenir en compte en l’educació de la convivència social: hem de revisar quin model estem oferint els adults en aquests moments d’atenció individual a l’infant.

Molta gent pensa que el vincle de seguretat està cobert si oferim braços i garantim el contacte pell a pell. El contacte pell a pell és molt important durant els primers anys, sobretot en els primers mesos, però ens equivoquem si pensem que portar l’infant sempre a sobre nostre garanteix el vincle. L’experiència de vincle va bastant més enllà, per això no combrego amb els missatges que s’han posat de moda últimament i que transmeten la idea que, durant el primer any de vida, com més portis l’infant a coll, millor. És més interessant buscar un equilibri entre la construcció del vincle de seguretat i el respecte a l’autonomia de l’infant, tenint sempre en compte el seu moment evolutiu, tal com proposa la visió pikleriana.

Vaig tenir una experiència en una llar d’infants que pot ajudar a entendre el que estic dient sobre la necessitat d’estar en braços. Jo observava un grup d’infants d’un any on n’hi havia un que feia pocs dies que havia arribat al grup i que encara no s’hi sentia a gust, de manera que demanava constantment estar en braços i plorava. La situació es feia molt estressant per a la mestra, que ho vivia amb una angoixa exacerbada pel fet que feia poc ella mateixa havia sigut mare. Estava més sensible i li feia molta pena no poder atendre l’infant d’una manera satisfactòria. En aquells moments la mestra creia que només si l’agafava en braços el podria atendre bé i, com que no ho podia fer perquè havia d’atendre també altres infants, ho vivia bastant malament.

Jo, mirant-ho des de fora, veia que la situació en realitat no era tan dramàtica. Quan l’infant estava en braços estava tranquil, o sigui que l’adult ja era una referència per a ell. No hi havia una situació difícil al grup que pogués provocar una experiència de caos i generar inseguretat. Vaig intentar transmetre a la mestra aquesta mirada més objectiva i li vaig dir: «Mira, tot està bé. Ell està en un ambient segur i tu no l’estàs abandonant. Ell pot ser a prop teu encara que no estigui en braços i tu li pots transmetre aquesta confiança. Digues-li: “Jo soc aquí, tu pots jugar a prop meu mentre canvio el bolquer a la Maria”. Posa-li alguna joguina que li agradi en un espai a prop teu on ell es pugui sentir segur, de manera que pugui veure’t i jugar mentre atens els altres infants. Mentrestant, el pots anar reconfortant amb paraules, recordant-li que tu ets aquí, que el veus, que ell pot jugar, etc.». Una altra proposta que li vaig fer va ser que, en comptes de dir a l’infant «t’he de deixar a terra», que carrega una sensació d’abandonament, li digués «ara et posaré a terra». També li vaig suggerir que el concepte de «fer-ho per un mateix» que proposem en l’activitat autònoma és millor que la idea de «fer-ho tot sol», perquè en realitat no l’estem deixant sol.

Va ser impressionant perquè, de cop, l’infant es va posar a jugar. Ja no hi havia drama. Va entrar una altra mestra a l’espai i es va sorprendre molt de veure’l jugant. Quan va arribar la mare, per descomptat, també es va sorprendre molt alegrament de veure’l tan tranquil. Quan l’adult li va donar aquesta confiança l’infant es va poder sentir segur. A més, quan l’entorn el va poder reconèixer com un infant capaç de sentir-se segur, li va transmetre encara més confiança, un moviment molt desitjable de retroalimentar-se en positiu que no passava necessàriament per estar en braços.

Això mateix també pot passar en l’ambient familiar. A casa, quan l’infant reclama atenció de l’adult, és molt important que rebi una resposta. Però a vegades ens reclamen en situacions que no són greus ni urgents, i no sempre és necessari agafar-los en braços. En aquests casos, l’adult també pot intentar trobar aquesta tranquil·litat interior si, mirant amb una mica d’objectivitat una situació que pot semblar difícil per a l’infant, comprèn que no li està passant res greu. D’aquesta manera pot transmetre a l’infant un missatge que li aporti seguretat i confiança: «Jo soc aquí a prop, t’escolto. Necessito acabar de plegar la roba i en un moment estaré per tu. Mentrestant, pots jugar amb les teves joguines».