Читать книгу L'art de posar límits - Sonia Kliass - Страница 13
5. DISCIPLINA
ОглавлениеBuscant disciplina en el diccionari de l’Enciclopèdia Catalana veiem que aquesta paraula es pot referir al «conjunt de regles per a mantenir l’ordre i la subordinació entre els membres d’un cos». Aquesta és la connotació que potser ens provoca un cert malestar si volem educar dins d’un marc de respecte, perquè fa referència a una pràctica de caire «militar». Aquesta idea de disciplina té a veure amb l’obediència, que és un concepte important, del qual parlarem més endavant. Però aquesta no és l’única definició que trobem d’aquest concepte.
Daniel Siegel comenta en el seu llibre Disciplina sin lágrimas que l’arrel llatina de la paraula disciplina té a veure amb deixeble, discipulus, persona que rep l’ensenyament d’un mestre.
Al diccionari trobarem també una definició relacionada amb aquest concepte: «Matèria d’estudi i ensenyament, branca del coneixement», com poden ser les «disciplines filosòfiques».
I encara hi trobem una altra definició: «Regla d’ensenyament imposada per un mestre als deixebles».
Pensem un moment en aquest procés d’aprenentatge que estan fent els infants en relació amb les normes de convivència en societat: l’adult és el mestre, el que ensenya, i els infants són els deixebles, els que aprenen. Ja ho he comentat abans: els infants aprenen una infinitat de coses per ells mateixos, però no és el cas de les normes socials. Moltes de les regles socials seran imposades, és inevitable, i seria interessant que estiguéssim en pau amb aquest fet, ja que no acceptar-lo provoca molta confusió i dificultats a l’hora d’educar els infants. N’és un exemple el cas que hem comentat més enrere: encara que un infant vulgui guixar la paret no pot fer-ho perquè a casa no està permès.
Podríem dir que aprendre les normes per poder conviure amb els altres és una branca del coneixement, una «disciplina» que forma part del «currículum» de fer-se membre d’una societat.