Читать книгу L'art de posar límits - Sonia Kliass - Страница 5

Fa molts anys que acostumo a allotjar-me a casa de la Sonia quan faig seminaris a Catalunya, i hi vaig estar moltes vegades mentre ella criava el seu fill Joan. Recordo una ocasió en què en Joan tenia al voltant de dos anys i estava molt interessat a obrir la porta de la nevera. Veient la seva mare obrir-la de tant en tant, ell també volia fer-ho, però tota l’estona. Com que jo no entenia l’idioma, la Sonia em va explicar que li havia dit: «Veig que t’agrada molt obrir la nevera; ara no és un bon moment, però sempre que l’hagi d’obrir t’ho diré a tu, i llavors tu la podràs obrir». Ella va actuar en conseqüència amb el que havia dit i en Joan es va sentir satisfet d’estar inclòs en les necessitats del dia a dia de la casa. Aquest petit episodi em va mostrar la profunda comprensió que té la Sonia de la naturalesa i les necessitats d’un nen petit i com respondre al seu comportament d’una manera adequada i respectuosa.

Jo vaig viure els primers anys de la meva maternitat en països estrangers, sense suport de familiars ni amics íntims. Recordo que, com a mare jove, em vaig sentir insegura i sense recursos a vegades, quan hi havia la necessitat d’establir uns límits ferms, i també recordo com era de difícil fer-ho d’una manera amable. Per tant, estic molt contenta que la Sonia Kliass ofereixi ara un llibre amb exemples pràctics que pugui ajudar a fer front a aquestes situacions difícils que influeixen tant en l’atmosfera de la família.

Durant molts anys he estat oferint seminaris a professionals de molts països del món i veig a tot arreu la necessitat de desenvolupar aquest tema. Així que estic segura que també serà un llibre molt útil per a educadors i mestres.

El que em va impressionar més profundament quan vaig visitar per primera vegada l’orfenat d’Emmi Pikler a Budapest, l’any 1979, va ser el fet de descobrir que hi havia un lloc al món on als nens no se’ls cridava ni renyava. Al contrari, com més greu era la situació, més tranquil·la era la veu de la cuidadora. En els quatre dies que hi vaig estar, ni tan sols vaig sentir un to de retret. Aquest va ser un dels impulsos que em van portar a difondre la visió pikleriana a tot el món.

L’any 1995 la Sonia i jo ens vam conèixer en un dels meus primers seminaris a Barcelona. Sensibilitzada pels missatges que jo compartia, em va seguir a altres seminaris a través d’Alemanya, Suïssa i Espanya. Ens vam fer amigues i ella ha estat la meva traductora tots aquests anys a Girona. Amb el seu llibre, gaudeixo del fruit del nostre treball conjunt.

Ute Strub