Читать книгу Mosaic - Víctor Català - Страница 11

Gairebé tots els meus primers records clars i precisos arrenquen de l’entorn dels dos anys. Abans d’aquella època, si visions, escenes o pensaments embrionaris se reflexen en ma memòria, són fragmentats, esmicolats, sens contorns ni consistència externs; i, tal volta, ni meus són, tan sols, sinó reminiscències de coses oïdes a uns i altres. Mes, de la proximitat immediata dels dos anys, tot lo que recordo és net i retallat com aquelles petites calcomanies que la mainada del temps aimava desvelar de la sotil pel·lícula encolridora per a estampar-les, a manera de preuat ornament, en els llibres escolars. I, per a mi, els records d’aleshores se centren, especialment, en la naixença de mon germà Francesc. L’aconteixement que, a judicar per les conseqüències esdevenidores, se veu que devia impressionar-me ultra mesura, tingué lloc just just quan jo acabava de complir vint-i-quatre mesos. Del dia del bateig —celebrat amb la fastuosa prodigalitat en convidats i despeses que s’estilava entre les famílies benestants del darrer terç del segle dinovè—, me n’han restat presents uns minúsculs episodis.

Quan, entre l’enrenou, mesurat i contingut per la criança, fou organitzada, a l’entrada de casa, la comitiva, baixàrem el carrer cap a la iglésia, flancats per una doble muralla d’humanitat estàtica, coagulada al llarg de les aceres. Jo no sé, entre l’allau que seguia darrera meu, qui hi havia i qui no, tal volta ni vaig mirar-ho tan sols, concentrada com tenia tota la meva atenció en aquell germanet que mai havia vist a casa fins aleshores, però que tothom me deia que l’havien dut de París per a fer-me’n present, el qual germanet, en aquells moments estotjat com un joiell mirífic en el vestit de batejar, portava ajagut sobre els braços estesos —a tall de presentalla en safata— la llevadora, ben captinguda de sa importància cabdal en aquell acte.

A l’esquerra de la llevadora i, per tant, als peus del nadó, anava jo, a braç de la dida. La meva dida era una dona molt guapa, alta, erecta i seriosa com una madona de pintura clàssica. Tenia la pell tibant i llustrosa com una poma, el front breu i el llavi de baix més reeixit que el de dalt, amb prominència remarcable, que li donava un cert tirat aristocràtic; com de dona de nissaga eren, segons vaig comprendre anys després, el seu ergullós i correcte apartament de la gent del seu braç, i la manca de familiaritat amb tots els que l’enrondaven.

Aquell dia, corresponent a la grossa festa que se celebrava, anava tan mudada, que, de fons de fons, jo trobava en ella un no sé què de foraster que m’imposava una mica, a despit del meu natural desimbolt, gens esquerp ni vergonyós. Ben ajocadeta, com pardalet en branca gronxívola, sobre el braç protector i, d’ell estant, dominant tot lo que m’enrondava, jo no tenia més ulls que per aquell germanet que, a una passa de mi, estava tan quietó i silenciós. A través del tul, fi com una teranyina, jo li veia el rostre com una rosa vera, i els parpres closos i aquella immobilitat absoluta devia inquietar-me —jo era un belluguet i no parava mai d’enraonar—, per quant, després, com he dit, de no haver-li tret els ulls de sobre d’ençà que eixírem de casa fins al cap del carrer, no vaig poder aguantar més i enrondant amb mon braç el coll de la dida —a risc de matxucar-li el magnífic mocador de seda, enterc com un pany de bandera— i aplacant ma boqueta a la seva orella, confegí amb un refilet de veu:

—Rireta... ¿Que és mot, el nen...? —Cal dir que, dels onze mesos en avall, jo parlava amb tota claretat i sentit, articulant i enllaçant les paraules com una persona gran.

La dida, amb son aire prudent i aciençat de costum, rodà lleument el cap, denegant, i, a baixa veu també, va contestar-me, confidencialment:

—No, no, toixeta... És que dorm...

A l’embocar la plaça de la iglésia, el padrí i altres persones de la parentela se posaren a llançar, tan lluny com les mans els abastaren, grapats de confits i ametlles sobre l’ardat de criatures que allí s’havia congregat, a fi de que ens deixessin lloc per a passar; i sota aquella dolça pedregada contundent, l’ardat, empaitant-se i esgarrapant-se aferrissadament, rodolava per terra a moladons, uns infants damunt dels altres. Amb la boqueta i els ulls espaumats, jo contemplava l’espectacle mai vist, fins que l’entrada al temple va furtar-me’l i una nova atracció, encar més impressionant, el va substituir. Me refereixo a la cerimònia del bateig, de quins distints aspectes no vaig perdre detall, segons quedà palès més endavant.

Quan ja l’anònim nadó fou etiquetat amb un nom de fonts i enganxat oficialment pel de llinatge, com una anella més, a la cadena familiar, vam atravessar de nou la plaça i altra volta, entre bulla i cridòria, enfilàrem el carrer Major, encar més ple de gent que a la baixada.

Si treballs havíem tingut per entrar a la iglésia, més ne tinguérem per reintegrar-nos a la llar, puix, a molts metres a dreta i esquerra de la portalada, estava agombolat el gentiu, projectant enlaire paneres de totes formes i mides, lligades a l’extrem de perxons, i paraigües invertits, ensenyant al sol les branilles i les crosses dels mànecs. No eren altres que els fòtils improvitzats per a parar el bateig que anava a caure’ls-hi al damunt. Tan punt la comitiva traspassà el margepeu de la porta, que, a la una, s’esbatanaren tots els balcons de casa i un espès fistó de rostres congestionats o riallers coronà les baranes de ferro. A mi la dida va portar-me al de més amunt, el corresponent al dormitori de la meva àvia. Al passar davant la calaixera del mirall, vaig veure’m reflexada de cos enter en la lluna lleument verdosa, i tinc nítidament present la meva imatge. Era menuda menuda, el cap tot ros i rinxolat, els ullets clars pipillejants, la careta avespada... Duia un vestit blanc, amb la faldilleta molt folgada i un saquet d’abric blau, d’aquell blau que les dones ne diuen blau de planxar... Lo que més va plaure’m de lo que vegí al mirall fou les polaquetes de cabritilla blanca, amb cama alta de dos travessos de dit i bigotera o xanclo de xarol negre. Recordo que aquelles polaquetes ja havien estat molt del meu gust quan me les emprovaren. A més de portar-me a mi, la dida portava una cadira baixa i una polida panereta de vims, plena a curull de nous, pinyons, avellanes i no sé quantes coses més. Arrimà la cadira d’espatller a la barana del balcó, me col·locà sobre el seient i traient per entre els ferros les dues mans, alhora que m’emparava el cosset, me posava a l’abast el paneró del bateig.

A baix, la munió bagolava exasperadament, cridant: “A mi, don Lluís!” —aquest era el meu pare—, “A mi, a mi, senyora padrina!” —aquesta era una tia carnal, donzella gràcil i joveníssima—, “A mi... a mi... a mi!!!” Mentres de totes les obertures queia una pedregada furient de tota mena de cosa: joguines, diners, llamins, però, en especial, fruita seca: nous, avellanes, pinyons, que a cada dos per tres anava el servei a traure dels grans pilons que hi havia al graner, per omplir, una i altra volta, els atuells dels convidats.

Jo, entusiasmada, feia tot el que podia. De cada grapat, agafava una nou, tres pinyons, dues avellanes... i a través dels ferros, els tirava daltabaix, sens donar-me treva d’una grapada a l’altra. La dida, al veure aquest inhàbil desori espargidor, trencava sa austera impassibilitat madonal, amb un lleu somriu propici. Tot anava, per tant, com una seda, fins que muntà del carrer una veu isolada, que repetí la cantòria general, però aquesta volta adreçant-me-la directament: “A mi, nena, filla!... Tira-me’n a mi!...” Vaig parar en sec, sorpresa; e incrustant la careta entre dues tiges de la barana, vaig mirar a baix. Sota per sota del balcó hi havia una dona, guaitant enlaire i parant el davantal. Veure-la, retorce’m violentment enrera i girar els ulls en blanc, fou tot u. Havia perdut l’alè. La dida, astorada, se m’endugué, ràpida, del balcó, per a retornar-me. Segons sembla, jo de molt petita era ja extremadament sensible i tenia un horror manifest, ¿mai diríeu a què? Doncs... a les persones brunes i als senyors que duien barret de copa —aleshores encar se’n portava algun per tot dia, si bé aquella moda estava ja en els darrers glatits de la supervivència. Jo, moguda i xerrairota per demés, feia molt bones amistats amb els masovers, arrendataris i pagesos que venien a casa, perquè eren de color de terra cuita i sobretot perquè duien barretina vermella —el vermell era el meu color predilecte—, però fugia com del dimoni dels bruns i agitanats. Quan els veia de lluny, cuitava a escapolir-me de seguida, però si, de sobte, m’eixien al davant, la commoció que sofria era tan forta, que de l’espaume se’m trencava el bleix. D’aquell espaume, la gent de casa en deia “perdre l’alè”. I tan fermament el perdia que a vegades tenien treballs per a fer-me’l retornar.

Justament la dona que aquella tarda me cridà del carrer estant era la serventa d’una senyora amiga nostra, molt bona noia, ella, però negra com una caua i que a mi me causava basarda. I heus aquí com aquella pobra xicota, sens tenir-hi cap culpa, m’amargà la joia del bateig del meu germà Francesc. Car, accidentada, no recordo poc ni molt com acabà per mi ni pels altres, la festa. El meu record s’encalla com en un obstacle insuperable en la contorsió que vaig fer i en aquell remuntar-se'm que vaig sentir de les ninetes, com si volguessin donar-me el tomb banda a dins del cap.

* * *

I passaren dies; no sé quants, però pocs. Era a mitja tarda e hi havia a casa, de visita, el senyor rector de la vila. Era una bella persona, el senyor rector: molt culte, molt intel·ligent i respectable, que anys després morí de canonge o ardiaca de la catedral de Girona.

Ells, el senyor rector, la meva mare i la meva àvia, estaven en el menjador, immediat a la cuina. Jo trafiquejava, molt abstreta amb les meves facècies, en aquest darrer lloc. Duia en una mà la meva nina i en l’altra el meu gotet de metall amb ansa, ple d’aigua. De repent, el senyor rector trencà en sec la conversa i tocà el braç de la meva mare, signant amb els ulls cap a mi.

Aturada en el cantó del banc dels càntirs, jo tenia a la nina ajaguda i amb una veu clara i neta com un refilet d’aucell, li deia: “Quiatura, jo et batejo, en nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. Amén.” I d’un ràpid tomb de mà abocava tota l’aigua del vaset sobre la cara de la nova cristiana. No cal dir que la nina quedà, amb gran estupefacció meva, feta una desgràcia. I d’aquella faisó esdevingué la fi de la meva primera nina. Les pobretes que la substituïren tampoc van gaudir de gaire mellor sort.

10-11 setembre 1945