Читать книгу Mosaic - Víctor Català - Страница 15

Jo, de petita petita, ocupava una posició enlairada que me permetia mirar tot lo del món de dalt a baix. Aquesta posició de privilegi acabà a poc més dels dos anys, en què me desmamava. D’aleshores en avall, destronada, vaig trobar-me reduïda a caminar a peu pla, com els altres mísers mortals, i a no veure gairebé més panorama que l’antiestètic de les cames d’aquells, i cames aturades, cames en moviment, cames nues, cames enfondades en calces diverses apúdicament abscondides sota faldilles llargues fins als talons... Cert que hi havia, a manera d’entremesos per a treure la monotonia, els gats, els plats dels gats, les cadires petites, els testos del jardí, el fogó de ferro de vora la llar, la basseta i qualque element més de poca alçària, però sempre les cames eren el plat fort; i, encar, per molt que aixequés l’esguard, aquelles cames, com a cosa tangible i clarament obirable, no passaven dels genolls i d’aquests en amunt tot s’enfonsava en una regió de misteri, plena d’embrassos caòtics i trastocables dels que la meva percepció embrionària no encertava a traure’n l’entrellat. Oh, lo que vaig perdre, al perdre el braç de la dida, aquell segur i preeminent observatori, des del qual uns ullets de fura, àvids ja d’espectacle, dominaven tot quant me voltava, fins a un límit prudencial i discretament acontentador! An aquell màgic observatori dec les primeres nocions belles del món i el burí fiblador de la recordança que me les gravà per arreu en la memòria tendral, fent-les per a mi possessions permanents e inalienables, que m’han donat qui-sap-lo la idea, la sensació, mellor dit, de riquesa i plenitud íntimes; com, entre altres, la sortida i la tornada de les barques, que omplien de tragí i enrenou la platja sencera, primer amb l’apariament dels fòtils per a la pesca i després amb l’apoteòsic desempescar de la sardina —els peixets, me deia la dida, perquè sapigués que eren lo mateix que més tard portaria a taula la minyona, els quals rebrillaven al sol com llenques d’argent polit. Posades, la dida i mon apèndix, una mica distants de la llongada, per a mellor abraçar el conjunt, jo veia les barques poc menys que a vista d’aucell i seguia amb gran interès totes les peripècies que s’hi desenrotllaven en coberta i els seus voltants i a cada punt les meves preguntes insistents —jo era molt preguntaire— motivaven per part de la dida senzilles lliçons de coses que, ultra desvetllar en mi l’atenció, incitaven la meva comprensió naixent. Després de les meravelles panoràmiques de la platja, m’atreien molt, a l’estiu, els ràpids entrellucs per les finestretes obertes que trobàvem al pas, a través de quins badalls obscurs se copsaven escrupolons de figures i d’escenes canviants; el parprejar dels llavis de les veïnes quan ens donaven el “Bon dia...”, i no dic res del bé de Déu de coses diverses que rublien les parets de les botigues, en les que, de tant en tant, entràvem a comprar quelcom.

D’una d’aquestes botigues —una carnisseria—, vaig a fer esment especial en aquestes planes. Estava situada a la plaça del Sol d’en Seguer i pertanyia a un dels membres més aferrissats e insubornables del partit del meu pare. El meu pare tenia altes virtuts tribunícies i sabia fer-se seus d’enteniment i volentat a tots els que l’enrondaven; era un cabdill nat, un destre conductor de multituds, i els seus partidaris creien més en ell, com a més vistent, en permanència i en corpulència, que en l’Esperit Sant, i l’haurien seguit, a ulls clucs, on hagués volgut portar-los, anc que hagués estat a les mateixes cavorques de l’infern. Un dels tals fidels fanàtics s’esqueia ésser en Pere Peret Joaquim —¿què vos apar l’acoblament dels noms?—, l’amo de la carnisseria de la plaça. Era un tipo curiós, en Pere. Quan jo el vaig conèixer tindria de cinquanta a seixanta anys —és impossible al meu record precisar amb major exactitud—, de mitjana talla i d’aspecte fornit. Parlava sempre a altes veus —i per cert que la tenia ben plena i ressonant!— i repetia cada frase vàries vegades, cridant l’atenció dels que no el tenien per tractat.

Un dia s’havien d’anar a buscar costelles i la cuinera estava endarrerida de feina —tinc la sospita de que ens havien arribat forasters— i la dida se dignà agafar el cabàs i baixar a la carnisseria. Aquella fou l’única vegada que vaig entrar-hi i, amb tot, la tinc tan present com si n’acabés d’eixir.

Paral·lel al carrer, però enretirat cap al fons, a fi de deixar espai als compradors, el taulell, d’obra, gran, molt enlairat i recobert de rajola de València, estava embrassat per les balances, el soc, eines diverses —totes netes com una patena— i munts de carn, en gibrelles i atuells o escampada, en aparent desordre.

Ça i enllà, penjats a la volta o per la paret, en gruixuts garfis de ferro, hi havia els xais escorxats i oberts d’alt a baix —aleshores no es mataven, correntment, altra mena de bèsties en la vila ni es venien a preu més alt que a dos rals terça—, i darrera el taulell, testa damunt un pedestal invisible, però notòriament existent, car, com he dit, essent el taulell molt alt, ella sobresortia encar de tot el bust, fins més avall de la cintura, estava la mestressa, la Maria Peret Joaquima, una matronassa de molsures desbordants, desencotillada, neta, també, escrupolosament i... amb un mocador lligat al cap. Deien que havia estat dona formosa, de joveneta, i, de fet, conservava, encar, sobre les greixes abusives del doble sotabarba i de les galtes flàccides, una pell blanca, d’un blanc apagat i monòcrom, de cera verge. Malgrat sa aparença angustívola, tenia fama d’ésser endiastradament hàbil per a fer passar als parroquians la carn sospitosa que els volia endossar —aleshores no hi havia neveres que li conservessin artificiosament la frescor i la venda era moderada perquè bona part de l’estament humil no tastava tall fora de les festes anyals i sempre quedaven, per sobre el taulell, rebrecs del dia abans— i, sobretot, eren més terribles les seves maniobres quan se queixava de migranya —que era cada dos per tres— o la declarava la insígnia del mocador blanc embenant-li el front. Aquell embenament era el terror i el toc d’alarma per a les dones que anaven a comprar i que, malgrat tornar-se totes ulls quan s’apropaven al lloc del perill, sempre acabaven per trobar-se, com per art d’encantament, qualque bocí poc catòlic —com deien elles— al cabàs.

Serien cap a les deu del matí quan nosaltres entràvem a la botiga, que, com de consuetud en aquella casa, estava plena de gom a gom. Tinguérem d’esperar venda, durant una estona, a que despatxessin a les parroquianes que ens havien precedit, i això devia donar-me temps a mi de visurar, des de ma còmoda llotja del braç de la dida, tot lo que tenia al davant. Com he dit, fou aquella la primera i única vegada que vaig entrar a la carnisseria d’en Pere Peret Joaquim i l’estampa me n’ha quedat impresa amb tota claretat al fons dels ulls, sens que en la claretat de l’evocació hi haja cap reminiscència suggerida: tot és autèntic record directe.

Anc que hi havia sempre molta gent allí, la Maria feia una via de despatxar extraordinària; sempre se veien pujar i baixar aquells braços de blanc farinós, gruixuts i ferms, amb les mànegues arrebossades fins al colze, arborant el ferotge tallant —més relluent que els mateixos peixets de la platja al saltar de l’aigua—, i el deixaven caure sobre el soc, amb cop rotund i sec, sens esmena, testimoni d’una llarga pràctica i, amb tot, com per art de prestimà, sempre la pesada resultava lleument curta i algun bocí escadusser del taulell queia, com a torna, a la balança, i abans de que la compradora se’n donés compte, ja ho tenia tot al cabàs. I com el frau no era cosa de l’altre món i més aviat l’astúcia de la carnissera —de tothom coneguda— feia com una certa gràcia, enmig de les protestes de ritual, la parroquiana pagava i feia lloc a una altra no menys aqueferada i resignada que ella. D’aquest art, al capdavall de la jornada el taulell quedava net de la carn del dia abans, i amb els sobrants frescos, preparades les tornes del dia següent.

Quan va tocar-nos el torn a nosaltres, la dida va apropar-se i demanà les costelles que havíem de menester. La Maria va tallar una bandada d’un dels xais penjants dels ganxos de ferro i anava a seccionar-la per peces, quan una veueta viva i escotorida com un picarol féu girar tots els caps.

—No ens doneu pas ossos, que no tenim pas gossos... —havia exclamat jo amb tota claretat; i, entre la sorpresa i rialles generals, vaig quedar-me tan fresqueta. Fou un èxit; i puc jurar que en aquell èxit, com en la recordança sencera de tot el matí, no hi hagué la més petita tilla de mistificació. Tot era meu, exclusivament meu, continent i contingut, així la veu com la dita. Les criatures són desconcertants i obren sobre elles factors misteriosos que els grans no es prenen la molèstia d’estudiar ni analitzar degudament. Per això els desconcerten els resultats. Jo mai havia sentit parlar de costelles ni d’ossos relacionats amb els gossos, i, amb tot, allí acabava de revelar un tret d’observació i raciocini impropi d’un cervellet tan tendre, i l’havia expressat amb precisió contundent, sens retops. He dit en altres llocs que jo, si bé vaig tardar una mica més a caminar, als onze mesos, en canvi, parlava com una persona major, amb gran admiració de propis i estranys. Aquell dia en fou una prova.

La dida, sufocada, però envanida de ma precocitat, i trencant per uns instants la seva hermètica reserva, perforà la cridòria admirativa, fent la meva apologia i comentant un enfilall de sortides, i l’amo de la casa, en Pere Peret Joaquim —Joquim, pronunciava la gent—, que acabava de traure el nas a la botiga, dominant-ho tot amb sa veuassa poderosa, clamà, amb una estranya admiració, que ara comprenc era un tribut de correligionari entusiasta a la nissaga de son quefe:

—¿És dir, que no vols costelles amb ossos, perquè no teniu pas gossos?... Ja faràs casa!... Ja faràs casa!... Ja faràs casa!...

I repetí, atronadorament, la cantarella fins que vam marxar. En tombant el cantó encar el sentíem; i d’aleshores en avall, fins que va morir —essent jo casadora—, me trobés on me trobés i en les circumstàncies que fossin, sola o acompanyada, el carrer o en nostra demora, que visitava sovint per consultar el meu pare o parlar-li de coses del partit, sempre m’escometia de la mateixa manera:

—¿Encar no vols les costelles amb ossos?... ¿Encar no teniu gossos?... —I acabava amb l’estirabot consabut:— Ja faràs casa!... Ja faràs casa!... Ja faràs casa!...

Llàstima que el sentit pràctic que sembla pollar en la dita, anunciant la naixença d’un caràcter, captat agudament per en Pere Peret Joaquim, en mantes avinenteses de la vida, m’haja resultat mal!

3 octubre 1945