Читать книгу Mosaic - Víctor Català - Страница 12

Una doneta del meu poble, molt ignorant però molt espavilada, tingué que anar a Girona, a declarar en una causa per baralles escandaloses entre veïnes. I al tornar de Girona explicava, acompanyant-se d’una mímica pintorescament expressiva, com s’havia comportat davant del tribunal: “¿Veieu? Vaig posar-me així, encarada amb el que manava —el president—, ben dreta i amb els peus junts, com si tingués les cames encolades, i vaig respondre a lo que em preguntà. De seguida que ell va callar, un de la dreta va voler saber no sé què; jo, que entregiro una mica les puntes dels peus, sense moure’m del lloc, i contesto al de la dreta. Aleshores salta un de l’esquerra i que si A, que si B, que si itzeta. Torno a entregirar les puntes dels peus i m’encaro amb el de l’esquerra... i així fins que vam acabar. Darrera meu tothom reia, però el cas és que jo, amb tres rajols, vaig fer el fet.”

Aquesta petita escena bufa me revé a la memòria sempre que penso en les meves nines, car jo també amb tres vaig fer el fet, com la doneta del conte. Sí: tres nines justes i comptades! La que morí a les meves mans al batejar-la, la que em portà de França el meu pare i que no sé en què vingué a parar i l’Hermínia, una pepa monumental també present del meu pare i esquer de totes les angúnies materials de la meva infantesa.

A causa de les trifulques polítiques —tots els homes de la família, en la doble branca, eren polítics de soca i arrel—, havia tingut que emigrar, amb tots els riscs i amoïnos, per a ell i per als seus, que aquestes coses significaven en aquella època. No sé quant temps feia que estava fora, quan, un dia, entrà a casa algú, cridant avalotadament: “Senyora! Senyora!... Ha arribat el senyor!...” Tothom va córrer; la demora en pes se posà en commoció, no cal dir-ho. Jo, que era un belluguet, que anava sempre d’una banda a l’altra com una daina, vaig córrer també a la porta, decantant-me sobre el travesser de la portalleva, que me venia al pit, com una barana de balcó. En aquell moment el meu pare girava la cantonada del bloc de l’altra banda de carrer, a uns set o vuit metres de distància. El meu pare era molt alt, molt prim, aleshores, i tenia molt bon aire. Ara el veig, caminant a llargues gambades elàstiques, mentres contestava a les afectuoses salutacions dels veïns. És la primera imatge que d’ell servo; i, ara que hi caic, penso que aquest record deu ésser anterior als meus dos anys de què he parlat en “La primera nina”, per quant el meu pare, malgrat haver passat temps a fora, quan la naixença del meu germà Francesc, ja estava reinstal·lat a casa. Aquell dia, amb tot i venir de viatge —aleshores no se feien les distincions circumstancials en la indumentària, que s’establiren més endavant—, anava de livita i barret de copa. I tant perquè aquest constituïa per a mi com una mena de papu i el meu pare me feia l’efecte d’un foraster, no bé el vaig escallimpar al cantó, esporuguida, vaig córrer a amagar-me darrera la porta del menjador. Allà vingué a descobrir-me el meu pare i recordo la impressió vivíssima que va causar-me veure aparèixer pel cantell de la porta, enlaire enlaire, com a dalt d’un campanar, el relluent, però esparverador, barret de copa alta.

De la nina que va portar-me de França, sols tinc present que feia cosa d’un pam i mig de llarga, que anava vestida de senyora i tenia la careta com de cera. A l’arribar a aquest punt m’escomet un altre dubte. Si el meu pare ja estava a casa quan nasqué mon germà, ¿no fóra pas aqueixa nina francesa la que jo, més tard, vaig batejar i de l’aspecte de la qual no he servat precisa memòria? En aquest cas, els meus records recularien fins a una edat que em fóra impossible precisar, i el nombre de nines de ma propietat no hauria passat, probablement, de dues.

La darrera, l’Hermínia, vingué molt més tard. El meu pare era diputat provincial —va ésser-ho des del punt d’ésser elegible, i fins un poc abans, car en el moment de l’elecció no havia tombat encar la majoria d’edat, fins que va morir—, i, amb aquest motiu, tenia que fer freqüentíssims viatges a Girona. En un d’ells, la meva mare li encarregà que comprés abrics, bufandetes o no sé què per als nens. Com no li encarregà res per a mi, res va comprar-me, però, a la tornada, vegent la careta que jo posava, se donà compte del desencís que acabava de sofrir, i per aconhortar-me, me digué: “A tu, com que ets més gran, t’he portat una altra cosa...”, i me donà un dècim de la rifa, afegint: “Si traus, comprarem una nina...” Per casualitat i amb estranyesa del meu pare, que mai treia pel seu compte, jo vaig traure: dotze duros rodons. El meu pare se n’emportà el dècim, cobrà els dotze duros i em comprà la nina: una pepa fenomenal, que no devia costar-li’n més enllà de quatre o cinc. Jo havia esperat el retorn de Girona amb un anhel mai vist i al veure la nina vaig sentir dues punyides dolorosíssimes. Primera: pel fet de que el meu pare no hagués invertit sencers en la compra els dotze duros de la rifa —cosa de què em vaig donar compte de seguida i que em féu l’efecte de lo que ara en diria una grossa indelicadesa. I segon: per l’aspecte —que ara també calificaria de vulgaríssim— de l’adquisició. La nina era gairebé més alta que jo —uns quatre pams—, de cartró el bust, de cartró la cabellera rossa, lligada amb una cinta blava de cartró, i de cartró, així mateix, les cames i les polaques, altes fins a mitja pantorrilla, sobre un peu diminut, en una desproporció tan manifesta amb el rest de la figura que de seguida m’angunià, malgrat els meus pocs anys. Era enterca, amb el tronc rublert de palla o serradures, duríssim al tacte, amb un lleu joc arran de cuixes, i els braços, massa curts —única cosa movible—, penjats de les espatlles mitjançant una bosseta buida, de percalina. Tenia la cara molt ampla, l’expressió fada, el nas petit petit, els ulls exageradament grossos i molt oberts, amb dues ninetes fixes, com dos botons clavats, d’un blau de cel igual al guarniment de les polaques i a la cinta que lligava, d’aparença, la cabellera... de cabells pintats. Les persones grans no se fan càrrec de lo que passa en el coret sensible —i sovint, extremadament sensible— dels pobres infants, sotmesos a tota mena d’enganys i desenganys, de desconsideracions ofensives, d’imposicions injustes, que ningú compadeix i que ningú sospita.

De la decepció pel gest del meu pare, d’estalviar-se diners en la compra de la nina —ell m’havia donat el dècim i els diners del premi jo entenia que eren meus i ben meus i que ell no tenia dret a quedar-se’n ni una malla— i, després, de la seva despreocupació en triar-me-la tan poc atractiva, me’n quedà un rau-rau estrany, aleshores per mi inexplicable, però que avui podria calificar d’amarga desil·lusió, desil·lusió de la qual mai ningú va saber-ne res, però no per això menys real i positiva, i que havia de deixar son natural sediment: una mena de poca fe en l’honestetat i en el gust del meu pare, quin únic pecat, pobra persona, no fou altre que el de no haver tingut prou lluc, prou sotilesa psicològica per intuir el caràcter naixent de la seva filla, i suficient tacte per no ferir-lo, defraudant-lo. Al llarg de la convivència amb ell —el meu pare morí quan jo tenia vint anys—, aquesta manca de tacte, repetida innocentment en manta avinentesa, havia d’establir entre ell i jo com una zona de reserva instintiva, una poca efusió sentimental. Amb la meva mare i amb la meva àvia, jo m’hi sentia tot u, mes el pare era, per a mi, un altre. Mentres tot lo que feien les dues primeres me provava automàticament la seva saviesa i la seva prudència —en cap de les seves paraules o accions jo hi trobava res a dir, o sigui, a esmenar i retopar—, no era pas lo mateix per lo que feia al meu pare, el qual, ben intencionat, però impulsiu i volenter, anava sempre de dret al seu objectiu, sens fixar-se en lo que podia fer caure a banda i banda. Ha estat sols més tard, quan la raó ha actuat independentment de les impressions rebudes, quan he pogut apreciar amb justícia les altes qualitats positives del meu pare.

La insatisfacció inicial en la propietat de la nina va tenir, amb tot, algunes compensacions. Fou la principal la celebració d’altre bateig —aquest verificat amb el degut permís i amb tots els ets i uts. Aleshores, les autoritats familiars ja permetien que s’ajustessin a casa algunes nenes del carrer i que juguéssim, aplegades al jardí. Entre aquelles nenes la nina produí una sensació enorme: totes la contemplaven com una meravella i reclamaven l’alt honor d’aguantar-la una miqueta, per torn; i amb elles vam concertar el batejar-la i amb elles ultimàrem tots els detalls adients a la cerimònia. Un poc més amunt de casa, a l’altra banda de carrer, vivia la llevadora, la qual tenia una noia més gran que la majoria de nosaltres —uns dotze o tretze anys— i un vailet que feia d’escolà. La noia actuaria de llevadora i el nen de capellà.

La meva mare va deixar-nos un dels nostres vestits de bolquers, de linon i randes, i féu comprar bateig per tirar i berenar pel convit. Se trià, enmig de grans discussions, el nom més bonic del calendari, que, a parer de la majoria, fou Hermínia, se nomenaren padrí i padrina —el primer mon germà Francesc i la segona una nena que es deia Miquela— i un diumenge a la tarda, en què tothom estava lliure dels deures escolars i casolans i quan ja havia acabat la funció de la iglésia i aquesta estava buida i solitària, cap a ella férem via les convidades, de dues en dues; i allà, com anys enrera, se repetí la cerimònia, escarnida punt per punt de les veritables, sols que celebrada modestament en l’espai que quedava entre la portalada forana i el cancell —a dins s’haurien prou guardat de deixar-nos-hi entrar—, que omplenàrem de gom a gom.

L’admiració conquerida i les honors que se li havien conferit, realçaren un poc als meus ulls el prestigi de la nina; de totes maneres, mai acabà de guanyar-me completament el cor. Me l’estimava, sí, i li tenia tots els miraments salvaguardadors de la barroeria de les nenes, però en la meva tendresa, més que l’amor en si, hi muntava la llàstima, una llàstima acorada... de no estimar-me-la prou, de fons de fons. Sempre va resultar-me ingrat el seu enrampament imblegable, aquelles polaques artificioses, inverosímils, que eixien atrevidament dels bolquers al més petit moviment, aquell cap d’hidrocèfal, amb els ulls encantats i la cabellera de bulto, que no abastaven a amagar les gorres, totes, fins les més grans, insuficients... Amb tot, ni la pietat amorosa ni la meva cura material van mancar-li mai; i quan algú la feia topar de cap en una porta —era tan gran i tan poc manejable!—, jo en sentia un veritable dolor i el cor se’m transia... I això durà mentres durà la nina, és dir, fins quan ja feia anys que havia passat a mans de ma germana, que en tenia catorze menys que jo.

Les veritables nines de la meva elecció i de la meva predilecció foren els gats.

14 setembre de 1945