Читать книгу Mosaic - Víctor Català - Страница 17

Número dos: la Pil·la. ¿D’on va sortir aquest nom estrany? ¿Qui va posar-l’hi? La Pil·la era el pol oposat a en Ganassa; blanca i negra, també, però joveníssima, menudeta, fina, esllanguida, gràcil de pòsits, amb careta bufona, ulls grossos i clars i boqueta i nassic com una fulla de rosa, semblava una porcellana estilitzada o una miniatura de damisel·la del segle divuitè. Tenia el pèl llis i extremadament llustrós, talment envernissat, i semblava pintada per la natura amb un cert sentit decoratiu: les manetes blanques —s’hauria dit que duia guants—, i blanc de neu també el pit, i una taca, en forma de coll de mariner, sobre l’esquena, i blanques les cuixes i la cua —sempre vibrant amb festós moviment ondulatori, aquesta—, amb els extrems d’unes i altra negres. Era bufoníssima, mansa mansa, polida, juganera, amiga de tothom, i prometia, a més, ésser una excel·lent ratadora per a quan fos gata feta, però el seu anecdotari era encar verge, sens un esment; com els pobles feliços, no tenia història. Lo primer que s’assentà a son compte fou primer i últim; creu i data ensems.

Estàvem en el bo de la verema. S’havien collit els raïms, s’havien trepitjat i aleshores els premsaven. A la claror penombrosa que deixava passar el finestró del carrer, tot era tragí i enrenou en la peça del darrera: entrar de semals plenes, eixir de semals buides; carregar i descarregar de la premsa; traure i posar pintes i socs, regalimants del preciós líquid tebi i carmesí mateix que sang fresca; destornillar i estrènyer del vell caragol de roure, que cruixia i xerricava a cada estrebada de les barres, com si es queixés d’aquella violència que el desvetllava del dolç ensopiment de tota una anyada; pals semalers, cabassos de vinassa, embrassos de tota mena entrebancant el pas; i, en el local mateix, a l’entrada, al pastador, al menjador, a la cuina, per tots els baixos de la casa, aquella gran bravada, aquella intensa fortor ofegadora a rapa, a brisa, a vi nou...

A l’escassa claror del finestró, substituí la més gasiva encar del llum d’oli i els homes, parsimoniosament, però inestroncadament, hala, hala, com si es movessin per corda, vinga anar donant tombs a les rosques del caragol, centrat sòlidament, com quelcom que datés de la prehistòria, entre els dos estreps poderosos de la premsa, fets de dos gruixuts i sencers arbres del bosc; i vinga entrar semals i més semals plenes de matèria espessa i entornar-se-les convertides en bidons de most cap al celler, on esperaven, destapades i amb el gran colador insertat en el trau superior, les bótes de vint i de trenta càrregues... Fins a les onze de la nit no va parar aquell desori benigne, i quan els homes plegaren i van marxar, la meva àvia cuità a tancar amb clau la porta del darrera per evitar en lo possible que s’anés propagant per la casa aquella torbadora, aquella invasora flaire que feia venir caparrassa, com l’atmòsfera d’un pregon soterrani. L’endemà, a les sis del matí, quan els homes tornaren i van obrir la porta, lo primer que vegeren fou, estesa vora el cisternó i amb les potes espaumòdicament estirades, aquella exquisida porcellana estilitzada, aquella gràcil miniatura del segle divuitè.

Hi ha moltes bèsties increïblement curioses i tan sedasseres com la comare més sedassera; els agrada veure-ho tot, ficar-se pertot. La Pil·la s’esmunyiria el vespre abans cap a la premsa sens que ningú se n’adonés i, no podent sortir per trobar la porta tancada, allà tingué de finar, asfixiada per les terribles emanacions de l’àcid carbònic.

La careta bufona s’havia contret tota a la proximitat de la mort i reganyava afrosament les dents, amb gest de mossegar a aquella potència hostil i traïdora que, contra tota lògica i raó, anava a furtar-li, abans de terme, la dolcesa de sos jorns, tot just encetats.

9 octubre de 1945