Читать книгу Mosaic - Víctor Català - Страница 14

Estàvem en plena canícula. Un sol de justícia abrusava la terra i tot el món reia amb una joconda rialla d’or. Els meus pares determinaren anar a veure la segada i, en havent dinat, donaren ordre d’aparellar la tartana. De sobte, girant-se cap als menuts, que els enrondaven, frisosos i encuriosits, van fer alegrement:

—Hala; mudeu-vos el davantalet i agafeu el berenar... Anirem a veure segar i vosaltres espigolareu.

Fou una revolució. No sabíem pas del cert lo que fos espigolar, mes tant se valia! Anàvem a eixir de casa i a fer una cosa... Corríem d’una banda a l’altra, ens envestíem, preníem i deixàvem lo que ens havíem d’endur, i mai més acabàvem d’enllestir, de tanta pressa que ens donàvem. Era un desfici...

Quan l’euga va estar enganxada a la tartana, tots volíem pujar alhora. S’imposaren decisions dictatorials: “Tu, aquí”... “Tu, allà”... “Tu, menut, al costat de la mamà”...

Tot el camí resultà una pura delícia exaltadora: la deslliurança vital per als aucellets, habitualment engabiats. Arbres... un rieral... més arbres... el pont vell... una cançó bressant-se en la llunyania... un caçador amb l’escopeta al coll i els gossos glapitant i corrent afollats al seu davant... Ara ens empaitaven la tartana, lladrant... Ara en Baldiri els esquivava un cop de fuet... i el fuet xiulava com un home i feia com un gargot en l’aire... Tot ens era nou, tot ens semblava meravellosament bonic... Jo, com a més grandeta i assenyada —per tal me tenia, almenys—, reprimia les meves impressions, afectant no donar gran importància a res, però la professó m’anava per dintre. En canvi, mons germans, més ingenus i expansius, semblaven belluguet, aixecant-se del seient i remetent-s’hi contínuament, picant entusiasmats de mans i peus, trepitjant a cada dos per tres al meu pare, a risc de fer-li arrufar perillosament les celles, i llançant exclamacions esterlocades a cada nou petit incident que sorgia davant dels seus ulls... Dins aquesta tònica arribàrem al camp. Fins a pèrdua de vista, tot era una gran mar de policromies àuries, en tots els tons de l’escala, ací colrades com les d’un vell altar, allà diluïdes en argents esblaimats i tot plegat immers en una buor calinosa que suavitzava la cruesa dels termes i donava una mena de dolç ofec... Descavalcàrem sobre el rostoll, que encar al matí era una munió infinida d’espigues dretes, tiges cimbrejants sota el cap gravit de les espigues prenys, i ara res més que una estiba de fibles roents i trencadissos, com de sotil crestall.

Allà, no gaire lluny, els segadors, encorbats i en renglera, feien la seva tasca amb rítmica folgada i majestina, no excepta de gràcia... Ens hi deixaren acostar tant com volguérem, mentres no ens hi poséssim enmig del pas. I fadats, enartats, contemplàrem la bellesa d’aquell joc que amb tanta facilitat donava compte de les messes, tombant-les, aterrant-les metòdicament d’uns llums revessos refulgents d’eines; i vegérem, de tant en tant, esmolar aquestes perquè anessin més llatines, i oírem —amb quina sorpresa!— la música esquerdada dels didals de canya dels segadors i presenciàrem quan aquests anaren a fer beguda darrera les garberes i com s’espargiren, a dreta i esquerra, com una volegada d’estranyes aus grossíssimes, les espigoleres, suant a xòrrecs, amb els mocadors del cap fent teuladet sobre la cara i les faldilles tan llargues que les pues del rostoll, com una pinta espessa, les hi enganxaven i escarpien a contrapèl seguidament.

Quan ja haguérem corregut en vers follets per tot el camp, disfrutant a cor què vols dels mil aspectes de l’espectacle, començàrem amb gran ardiment a escarnir-les, a les dones aquelles, aplegant també les espigues que havien escapat a les mans destres dels lligadors i jeien per terra sens ordre ni concert, colltorçades, reblincades, atuïdes i malmeses per una mort que semblava encar més precària, menys heroica que la de les que, testes i senceres, formaven el tou superb de les garbes; i, com les espigoleres, regalimàvem d’aigua, congestionats, blincant-nos i reblincant-nos, amb les robes descompostes i les sabates esgarrinxades... Però, a la fi de la jornada, quan nostres pares decretaren el retorn a casa i, a desgrat, tinguérem que prendre comiat del camp, dúiem, a tall de trofeu de victòria, nostre manadet d’espigues cada u: un flac manadet, a dir veritat, però que així que descavalcàrem vam córrer, amb un ergull i una alegria folls, a mostrar a la nostra àvia. I aquesta, serena i reposada, com sempre, ens premià amb son aplaudiment, trobant que havíem fet molta feina; i va afegir: “Ara, porteu-les al graner, i, quan batin, en Baldiri” —el mosso— “se les endurà a l’era i les posarà amb les altres i del blat que en surti en farem una pila petita al costat de la grossa, i serà vostra”...

A nosaltres no se’ns havia ocorregut l’aspecte pràctic de l’afer i restàrem encantats de la idea de la nostra àvia. I jo recordo la impaciència amb què vaig esperar la batuda i la joia superlativa amb què després vaig veure les qualques embostes de blat que, segons declaració expressa de la meva àvia, era el que havia sortit de les nostres espigues. Tal com ella havia promès, aquell minúscul muntet fou col·locat, sol, en un racó del graner, d’aquell espaiós graner que havia d’estotjar fins al moment de la venda el cabal sencer de la collita i que l’omplenava de gom a gom, amb gruix de tres a quatre pams, en tota la seva extensió.

Quan s’havia d’anar al graner, nosaltres no hi mancàvem mai i no es pot dir amb la il·lusió que guaitàvem la nostra pila... Fins que nasqué en nosaltres la picardia, que no fou altre que la naixença de l’instint de rapisseria... o, diguem-ne, de possessió, que és un dels que amb més precocitat i amb més seguretat se deixondeixen en l’hom. En nostre cas, se manifestà de la següent manera: així que els grans pujaven al graner —i tenien que pujar-hi a cada dos per tres—, nosaltres, com he dit, els corríem al darrera i ajocant-nos prop del bé de Déu de gra, n’agafàvem una embosteta cada u i, guaitant amb ullets pipellejants a la meva àvia, li preguntàvem: “¿Eh, que ja ho vol, baba?...” I sota la mitja rialleta silenciosa, però aquiescent, de la meva àvia, el traslladàvem a la nostra pila, que, de manera tan expeditiva, no tardà en engruixir i fer una moteta regular, la qual, en l’hora de la venda general, fou mesurada e inclosa en la pila grossa. No recordo a quant muntà, però lo que sí tinc ben present és que, de lo que en donaren, a mi van tocar-me’n vint-i-cinc pessetes justes i cabals —suposo que ho devien fer venir bé. No sé en què esmerçarien els meus germans la seva part, mes pel que a mi toca, puc dir que, amb aquelles vint-i-cinc pessetes fabuloses, vaig comprar un vedellet que acabava de néixer en un dels nostres masos de Cinc Claus i al que donàrem el nom de Pastoret. El Pastoret cresqué i es féu un vedell magnífic —en algun amagatall de caixa vella, deu existir encar a casa el retrat ingenu que jo vaig fer-li, pasturant entre els joncs de la finca nomenada Sota la Costa, que en aquell temps no era encar de conreu, sinó closa i aiguamolls—, i quan va ésser gros vaig vendre el Pastoret per seixanta duros com seixanta sols. D’aleshores en avall, estimulat pels meus l’hàbit de l’estalvi, vaig començar a fer bossa i an ella anaren a parar tots els dinerets que, amb motiu de presents per sants o de qualsevulla altra manera, caigueren a les meves mans.

Anys anant i al rememorar aquelles facècies infantils, he pensat més d’una volta si en el fons de moltes fortunes, sobre una petita base estrictament lícita, no hi haurà operat, en funció de màgic amplificador, alguna martingala menys innocent, però tan productiva com la nostra, de transportar a embostes el blat de les piles grosses a les petites.

27 de setembre de 1945