Читать книгу Mosaic - Víctor Català - Страница 13

En rigor, no era el primer, sinó el segon, car m’havien retratat quan tenia pocs mesos —un petit retrat il·luminat, encar existent—, però el primer en mon record directe.

Els meus —me refereixo als de les branques maternes—, austers de fons i poc donats a lo que devien considerar frivolitats sobreres, no eren propensos a fer-se retratar, si hem de judicar per l’escassesa d’imatges familiars que han restat a casa; cap dels besavis enllà, cap del meu avi Martí Paradís, cap del meu pare, llevat de la que bescanviaren amb la meva mare quan se van prometre i la presa en son llit de mort, cap dels meus germans quan eren petits... Les dones tingueren alguna mellor sort, puix segellen les parets de ma cambra blanca dues grosses fotografies de la meva àvia Caterina i de la meva mare, degudes al fotògraf de Girona —de molta anomenada, en son temps— Amis Unal, e il·luminades pel pintor Josep Berga, d’Olot —el vell Berga, segons li digueren més tard—, i unes altres, d’elles dues també, en la petita mida corrent que aleshores s’estilava. No és estrany, doncs, que entre el meu primer retrat i el segon mitjancessin més d’una dotzena d’anys. Me’l van fer a Figueres, en la fotografia de Domènec Bosch, carrer de Llers. El veig ara, al retratista: no massa alt, de bona constitució, barba obscura, seguida, seriós i assenyorat d’aspecte i de tracte, i degué interessar-me molt la seva obra, per quant recordo que esperava amb impaciència el dia que arribés el paquet, que havia de portar-me en Trenta, l’ordinari de l’Escala a l’esmentada ciutat. Va portar-me’l un vespre, mentres família i amics fèiem tertúlia a l’entorn de la taula del menjador. Era un paquetet petit, curosament lligat, prometedor... Amb mà trèmula d’emoció, car per a mi se tractava d’un esdeveniment important, vaig anar a l’armari a cercar un dels ganivets de mànec blanc i, enmig de la més absoluta indiferència dels tertulians —que garlaven entre ells, puntada va, puntada ve, les dames, a les labors que tenien als dits—, vaig tallar el cordill i desfer el paquet. Estaven en ordre, un sobre l’altre, els exemplars i, al caire superior de tots ells, duien enganxat un paper fi per salvaguarda de la imatge. Amb tot compte, amb una mena de reverència impressionada, vaig agafar delicadament per l’extrem inferior el primer paper i vaig aixecar-lo. Un llamp que m’hagués fulminat allí mateix no m’hauria deixat més erta. Jo estava avesada a veure en el mirall, quan me pentinaven, una cara d’adolescent, fresca i riallera, amb el cutis rosat i envellutat com una pell de préssec i dos ulls grossos, amb pestanyes molt llargues i ninetes verdoses, com dos botons de crestall extremadament transparent, emmarcat, el conjunt, per una tofuda i esponjosa cabellera —sempre rebel a tota subjecció— de color castany clar, amb reflexes d’aram polit en les arestes de les ondes; cabellera que, per cert, cada dia, a l’hora d’escarpir-la la meva mare, ella sí que me’ls hi feia veure, de verds, els ulls, i llançar no pocs ais i xerics i fins amargues llàgrimes, tan ondulada i delicada la tenia. I ara, allà, estesa sobre la taula i nedant en tintes ombrívoles i aixacolatades, ací més denses, allà més diluïdes, veia una fesomia enterament desconeguda, com d’una minyona feta, els cabells estirats, els ulls com pics de puça i una barba llarga, que a mi me semblà descomunal.

Quan vaig poder arrancar la veu, vaig fer, amb un gran desengany, fits els ulls en la fotografia: “Que lleig! Que malament he quedat!...” Aquella exclamació, caient en un moment de silenci, féu aixecar el cap a tothom i la senyora que tenia a la meva dreta —no recordo qui era— me prengué dels dits el retrat i el guaità amb atenció. Acte seguit retopà, amb alegre sorpresa: “¿Lleig, dius? Ai, no, si ets ben bé tu!...”, “A veure, a veure!...”, feren els demés; i la fotografia passà de mà en mà. Tothom, sens excepció, fou del parer de la primera opinant... El retrat estava perfectament... Confosa, avergonyida, no vaig piular més. Mai m’havia preocupat de si era bonica o no —era massa innocent i massa criatura per preocupar-me d’aquelles coses—, mes, tanmateix, aquelles fesomies, que jo hauria dit de noia feta, aquells ullets petits, aquella barbassa que no s’acabava mai, aquells cabells honestament recollits, aquell aire seriós i entenimentat de padrineta, no se semblava gens a la meva amiga del mirall i em resultaven del tot forasters i per demés antipàtics... ¿Podria ésser que, en veritat, fossin els meus? Qui sap! Quan tothom trobava que sí!...

En resum: el meu primer retrat fou la meva primera desil·lusió positiva; una desil·lusió total, absoluta, que atacava, a bestreta, unes presumpcions que no existien, però que qui sap si, sens la seva lliçó contundent, haurien pogut nàixer algun dia; una desil·lusió de la que mai més havia de refer-me. D’aleshores en avall, vaig tenir el sentiment de que era lletja i si, com he dit, hagués estat propensa a la vanitat —que, sortosament, no ho era—, aquesta se m’hauria marfós i desinflat abans de pollar.

20 setembre de 1945