Читать книгу Mosaic - Víctor Català - Страница 19

Quan jo era petita, les labors que s’estilaven, excepció feta de les puntes al coixí i les de filorja, eren d’un mal gust superlatiu, i a mi, sens saber per què, me donaven com una frisança inquietant, però com era de rigor que les noies com cal completessin la seva instrucció amb les labors i jo era una noia, la primera labor que me tocà en sort executar —i que vaig executar-la de bo de bo, en el doble sentit de la paraula— fou un parell de mitges de cotó blanc, al ganxet. Me posaren la petita eina als dits i, agafant-me la mà, m’ensenyaren a fer el punt. Quan ja va semblar que dominava, més o menys agrosament, el primer grau de la tècnica, me feren un volt de cadeneta i la primera passada de la pernera. I van dir-me: “¿Veus? Fixa-t’hi bé: aquesta primera passada, un forat, quatre cametes, un forat, quatre cametes, i a la passada vinenta, quatre cametes i un forat, quatre cametes i un forat... ¿Te’n recordaràs?...” Vaig dir que sí, no sé si amb gaire convenciment, car ja en aquells primers passos vaig haver de menester l’auxili de caminadors, o sia, que de les quatre cametes inicials, una, si hagués estat minyó, hauria resultat lliure de quintes, per no arribar a la talla; l’altra tenia dos punts de massa i era alta com Sant Guim; la terça quedà vinclada com si tingués mal de Pott; i en la quarta, el ganxet s’hi entortolligà de tal manera que la mestra se vegé treballs per deslliurar-lo de l’embull empresonador; i les quatre cametes tingueren que ésser escorregudes de soca i arrel. Reprenguérem la lliçó, ensenyant-me pacientment a construir cametes isolades i fins que vaig saber traure-les com calia no me les deixaren acoplar, fent rajoletes espesses, alternant-les amb espais buits. I repetiren una i altra volta, a la persistència taladrant: “Tingue-ho ben present, nena, i no te’n distreguis: aquesta passada, quatre cametes i un forat, quatre cametes i un forat, i a l’altra, un forat, quatre cametes, un forat, quatre cametes...” El ganxet no parava d’entrapar-se en el fil, la cameta que no quedava coixa no cabia en la caseta, a vegades me descuidava d’una, a vegades ne sortien miraculosament dues d’afegides, a tall de germanes siameses; i tot era escórrer i tornar a començar... Quan vingué la minyona a buscar-me, va semblar, talment, que em deslliurava de presiri: estava gojosa i aclaparada ensems. Gojosa perquè ja era com les altres nenes, ja feia una labor, i aclaparada perquè la lluita d’aquell matí havia estat tanmateix una lluita massa crudel i aferrissada per a una criatura dels meus anys —aleshores en tindria sobre cinc— i de les disposicions notòriament negatives per a semblant empresa.

Malgrat tot, la lluita havia de durar —potser no amb tanta duresa i acarnissament, ni amb tants incidents suplementaris com el primer dia, però sempre sens gaire resultat pràctic i, sobretot, sens la més petita satisfacció íntima de la meva part— setmanes i setmanes, per no dir mesos i tot; és dir, fins que les mitges s’acabaren. I quan s’acabaren, per voler de Déu i de les meves traces i manyes, el fil blanc havia esdevingut de color de tórtora i ningú hauria sospitat que les peces senceres haguessin sortit d’unes manetes netes i polides, sinó de la cendrera o arreplegades del mig del carrer. Però, fos com fos, després de cloure la punta del peu —deixant-hi penjant tres dits de fil solt—, jo vaig contemplar-me-la, amb declarat ergull, aquella magna obra bessona —me ric jo de les dels romans o dels treballs d’Hèrcules!—, que tant m’havia fet suar i patir.

El peu era tot espès, de punt seguit, i la cama, poc més llarga d’un pam, mostrava els grups de cametes i d’espais buits amb tant d’ordre i regularitat, que a mi me féu l’efecte d’un enrajolat molt bell.

Quan vaig portar a casa el prodigi, els meus l’alabaren discretament —no eren gent de menysprear cap esforç—, però quan vaig parlar d’estrenar-ho de seguida, digueren que, com les mitgetes havien quedat una mica confoses, abans de posar-me-les, valia més que les rentessin. I, en efecte, encomanaren a la minyona que ho fes a l’endemà. Vaig tenir una desil·lusió, no cal dir-ho, però com havíem estat ben criats i jo era modoseta de mena, me vaig guardar de protestar. Si jo hagués conegut, aleshores, les entremaliadures del Fat o hagués concebut la sospita de que no les estrenaria mai, aquelles mitges, potser no m’hauria mostrat tan dòcil... Car lo cert és que l’endemà, la serventa va rentar les mitges i com el safareig estava enclavat, formant cos amb ell, en el brocal de la cisterna, per estalviar-se de donar quatre passes fins a l’estenedor, les penjà en el travesser que aguantava la cúrria perquè s’eixuguessin. Quan va anar a recollir-les no hi havia sobre el travesser més que una mitja: la parella havia desaparegut. La cercaren a tot arreu, inútilment; no va trobar-se’n rastre. I com no podia pas posar-me una mitja sola, la van desar fins que sortís l’altra, la qual sols va sortir quan escuraren la cisterna. La serventa, com he dit, havia encamellat el parell sobre el brocal i com no va subjectar-lo amb res, al primer buf del ventijol, si no fou a conseqüència del propi pes, una de les mitges caigué daltabaix; i el miracle fou que no hi caiguessin totes dues. Al rescatar l’anegada, tan consumida estava que tingueren que tirar-la al femer a cuitacorrents. L’altra, molt blanca, molt agençada, però viuda de solemnitat, rodà anys per casa, embrassant quan un calaix quan l’altre, per allò de que l’havia feta la nena, però a la fi van fregar amb ella el llum d’oli de la cuina.

Quan cert és que lo mellor és el pitjor enemic de lo bo! Si m’haguessin deixat estrenar les mitges de brut en brut, elles no haurien fet la mala fi que feren i a mi nadie me hubiera quitado lo bailado; és dir, la retribución, en vanitat satisfeta, de les angoixes sofertes per culpa d’aquells meus aclaparadors treballs forçats.

Una de la matinada del 13 d’octubre del 1945