Читать книгу Mosaic - Víctor Català - Страница 16

En la llarga teoria dels felins domèstics, en Ganassa —dit així, en i no el, talment com si es tractés d’una persona— ocupa el primer lloc o, expressat amb més justesa, és el primer de la llista, car va estar a casa abans que jo. En efecte, quan jo vaig nàixer, en Ganassa, gat titular de casa, era ja vell, i, probablement, molt vell. Era un gatàs enorme i malcarat, clapat de blanc i negre, amb pèl aspre, curt i espessíssim, desllustrat i sens finor a la vista ni al tacte. Tenia la cama esquerra davantera més curta que les altres, per mancar-li tota la maneta fins més amunt del primer desllorigador, lo qual el feia claudicar accentuadament. De què li hagués esdevingut la desgràcia, no ho sé de cert, però m’apar d’una manera confosa haver oït parlar d’un tret, engegat no sé quan, no sé per què, ni per qui. ¿Se tractava d’una casualitat adversa? ¿Se tractava del càstig d’una malifeta ignorada, de la revenja per un atac, amb nocturnitat i alevosia, comès contra una conillera, o d’altra facècia per l’estil? No ho sé, no ho sé... Jo sols sé que en Ganassa era coix: coix i lleig. No era esquerp ni feréstec, però no era gens ni mica amable; ni defugia a les persones ni cercava la seva companyia, com si no li fes cap falla. La seva indiferència no mostrava excepcions i mai li vaig veure remenar la cua per ningú. Anava i venia d’ací d’allà, pel jardí o per la casa, amb son estrany pas arrítmic, sens córrer ni apressar-se, però amb una diligència moderada, sens vacil·lacions, com si sapigués perfectament on anava, com si en dugués sempre una de cap. I sempre amb son aire enfurrunyat, de mal humor, que semblava que vingués a dir: “Deixeu-me en pau! No estic per gresques, jo!” I com ell no amoïnava a ningú, ningú l’amoïnava an ell. Mai vaig veure que l’esquivessin d’on fos, o que li aviessin un reny o una pedra ofensius. Per la meva part, malgrat ma tirada manifesta a fer-me amb tota mena de bèsties, mai vaig intimar poc ni molt amb en Ganassa. Jo era massa petita i ell massa imponent i distant per això fer. Sempre el vaig veure una mica de lluny, mai vaig arribar a posar-li la mà a sobre; però tenia una personalitat tan acusada que, a l’infiltrar-se en ma memòria pueril, no sols hi restà gravat per arreu, sinó, a més, revestit d’un aura de respectabilitat i consideració pregones. Com als demés de la casa, en Ganassa, amb sa hermètica eixutesa, amb son aire arrufat i segur d’antic contrabandista retirat del negoci, me feia efecte, molt efecte. Ses accions i sos pòsits semblaven de gat mans, mes no devia ésser-ho tant com això, per quant en el nostre jardí, que sempre havia estat edem per als gats i gates de tota la barriada i palenc on els mascles ventilaven a punta d’ungles les seves rivalitats, mentres hi hagué en Ganassa no recordo haver-hi vist cap dels seus semblants, masculí ni femení. Ell hi regnava com un gran senyor absolut... erm de vassalls, com un dèspota de l’antigüetat, pel qual res del món tingués cap atractiu, que hagués renunciat, a tall d’anacoreta desenganyat, no sols a la societat, sinó fins a l’amor; car, considerant les coses d’aleshores amb la raó d’ara, m’apar que en Ganassa era —¿esquerpesa ingènita, longevitat anquilosada?— d’una honestetat perfecta: ni venien a destorbar-lo de ses cabòries dames temptadores ni ell anava a cercar-les a fora, puix a totes hores se’l veia sol per un indret o altre dels seus dominis.

I vingué la guerra carlina i la prudència aconsellà al meu pare traslladar la família a la Bisbal. Com no havia de restar a casa més ànima vivent que en Ganassa, s’acordà portar-lo a casa una tia nostra perquè curés d’ell. Marxàrem a la Bisbal, i al tornar després de llarg temps d’absència, vam saber la darrera facècia esmentable d’en Ganassa.

L’havien dut, en efecte, a casa la tia, a l’altre extrem del poble; però a l’endemà, en Ganassa els havia desaparegut sens deixar rastre. Anguniats, el cercaren per tots els voltants; fou inútil, no el trobaren enlloc... Passaren dos, tres, quatre dies... Amb ver disgust el donaven ja per perdut, quan van tenir d’anar a casa per no sé què... Eixiren al jardí a donar una vista i lo primer que se’ls presentà al davant, més arrufat i claudicant que mai i bastant més prim, fou el vell gatàs. No van poder esbrinar per on havia passat per ficar-se al nostre jardí. Amb penes i treballs tornaren a endur-se’l a casa la tia, li ompliren el plat de vianda —comprengueren que en tots aquells dies no havia tastat res—, que ell ni tan sols guaità, i a l’endemà s’havia fos altra volta com per art d’encantament.

Escarmentats, acudiren a casa. Allà estava el fugitiu, sol i vern i reposat, malcarat i adust com de costum. Resultaren vans tots els intents encaminats a fer-lo desplaçar. El vell anacoreta, el contrabandista jubilat, el senyor feudal sens súbdits, no volia —no volgué mai— deixar son reialme. En aquell tros de terra closa entre parets, sens més companyia que les aus i les formigues, permanesqué mentres vam estar fora de l’Escala, en fidel, en estoic guardià de la demora tancada. Perquè no tingués d’estar sempre a sol i serena, acabaren per deixar-li oberta la porta que comunicava el jardí amb la cuina, i perquè no morís de fam no trobaren altra solució que portar-li cada dia la minestra a domicili.

Oh, el pobre Ganassa, l’auster patriarca d’estranya presència i bella memòria, ornament de mes remembrances infantívoles! Com l’he estimat sempre!

3 octubre de 1945