Читать книгу Mosaic - Víctor Català - Страница 18

Les primeres i les darreres...

Jo havia complert tretze anys quan entrà a casa una minyoneta que en tenia cap a dos més que jo. Semblava tota seriosa i entenimentada, però, en el fons, era més criatura que jo mateixa; no es tornà formal de debò fins que va començar a festejar. Ell era un pageset, com ella, però anc que molt jove, ple de recaus espirituals i picardia; color de terrissa que no ha tocat aigua; fesomia simpàtica, ulls escotorits, barretina vermella, acalada com la cresta d’un gall... Els diumenges, quan la venia a veure an ella, anava mudat i llampant, com si acabés d’eixir de la capsa...

La minyoneta caigué en el parany, com un aucell saltant del niu —de fet, era com si acabés de nàixer.

Fou, el seu, un emprendament a tota vela, és dir, sens aturador... Persones discretes formularen amb prudència qualque objecció, segons semblava, ben fonamentada, mes ella no volgué escoltar-se a ningú. Les relacions formals duraren una passada; de seguida ell tirà la quinta i tragué soldat per Cuba. La minyoneta, afectadíssima, però reservada, no deixà entendre a ningú que es moria d’angúnia. Ell pletigava sempre: “Si m’escoltes, seràs per mi, si no, te casaràs amb un altre...” Ella contestava que ell o cap més... però ell feia veure que no la creia... “És que no m’estimes prou: si m’estimessis, de res me diries que no...” I al diumenge, hi tornava, i a l’altre diumenge, encar més... Ella era honesta i miradeta, no volia que la gent la critiqués... Però ell se n’emprenia una mica més cada dia. Ella anava resistint, resistint aquell assetge metòdic, calculat, i va resistir fins a la vigília de marxar els quintos. Tots dos eren d’un poblet veí; allà va anar a despedir-lo ella. Ell marxà; estaria uns dies a la península i després atravessaria la mar gran... Aleshores fou quan vaig entrar jo en funcions. Ella rebé la primera lletra del promès i volia contestar-la, però no sabia d’escriure... “Senyoreta... Si em volgués fer el favor!...” “Ja ho crec, que sí.” Vinga la mà a la ploma de seguida. “¿Què li vols dir?...” “Ai, no sé!...” Entre totes dues vam confeccionar la lletra, que no deixava res a desitjar.

D’aleshores en avall, una o dues vegades per setmana, era la meva tasca de pendolista —me ric jo d’aquells de les casetes de la Virreina, que no m’haurien pas pogut passar la mà per la cara!— teixir amb fines retòriques la teranyina en què havien de caure aquells dos cors, pròpiament enganxadissos com les mosques. Jo, per cortesia, li deia que ella dictés, mes com, segons semblava, jo li endevinés lo que ella volia dir i no sabia dir-ho, ho deixava a la meva mà, amb entera confiança... I tantost parlaven per la meva ploma Abelardo o Eloisa, com Marianna Alcoforado o qualsevol altre aimador de gran anomenada... Sols que jo no n’havia sentit mai a parlar, de tota aquella corrua acervellada, i m’havia de refiar, per sortir del pas, de l’instint naixent en la futura dona i en el futur escriptor. Unes vegades, les lletres eren en vers, i aleshores li semblava que jo cantava cançons sens veu al seu promès; altres vegades usava la prosa planera —encar jo no sabia que se’n digués prosa, d’allò— i ella ja ho entenia més i jo no havia d’escarrassar-me prodigant explicacions suplementàries. Però vingué un dia en què ella volgué redactar de cap a cap la lletra... A mi em va semblar que lo que em feia posar no tenia cap ni peus, i volia esmenar-li la plana, però no m’ho va consentir. “No, no...”, protestà amb tossuderia, “vostè ho escrigui tal com l’hi dic... ja m’entendrà, ell!” Ja ho crec, que ho va entendre! Qui no ho entengué gens ni mica vaig ésser jo, innocenteta de mi!...

Al cap de poc, la minyoneta se n’anava de casa, refugiant-se en la d’una tia seva —que vivia lluny dels indrets coneguts—, aconsellada i protegida per la meva mare, escruixida de fons per la tragèdia que havia estat a punt de fregar la seva llar... Perquè el promès sembla que feia l’orni per respondre dels plats trencats i calgué una ferma comminació que, de sa pròpia mà, va adreçar-li, a Cuba, la meva mare, quan esbrinà el misteri.

Les meves filigranes en ratlles de totes mides, la meva brillant pirotècnica de jocs florals, no havia pas estat, per lo vist, d’una eficàcia remarcable per a commoure el cor de l’absent. D’aleshores en avall, no he pas tornat a posar-la a prova ni per a mi ni per als altres.

13 octubre 1945