Читать книгу Mosaic - Víctor Català - Страница 6

El cavall més mans ve un dia que s’encabrida per Blanca Llum Vidal

Als anys quaranta del segle xx es devia saber que Víctor Català no només tenia una gràcia finíssima per esquivar la censura, sinó que també la tenia per riure’s d’ella amb una convicció fora mida i amb una elegància magnànima —que res no té a veure amb minimitzar la crueltat totalitària, sinó amb saber mostrar les curtedats culturals del feixisme. Derrotada l’Alemanya nazi, el franquisme va fer allò tan conegut de mirar de rentar-se la imatge i de permetre la publicació de determinats llibres escrits en català. De cop s’autoritzaven algunes obres que, segons els censors, no entraven en contradicció amb els principis del règim. Si la consigna era que aquestes obres no arribessin al públic més jove per tal de restringir l’aprenentatge de la llengua escrita, l’escletxa que es va obrir al pic del franquisme va ser la de publicar obres clàssiques.

Encara que no hi hagi beneiteria més gran que la de considerar que una obra clàssica és una mena de mòmia inofensiva, innòcua, sense capacitat d’incidir en el present ni de remoure consciència, aquesta va ser la tendència i aquesta va ser la finestra a través de la qual el 1946 es va publicar Mosaic (impressions literàries sobre temes domèstics) a la Biblioteca Nova Renaixença dirigida per Rafael Dalmau i Ferreres, l’editor que, dos anys abans, enviava una carta a l’autora en què deia que tenia la intenció d’imprimir el Mosaic per “veure si pot ésser la primera obra que reprengui la publicació d’obres catalanes. Això ens faria molta il·lusió i jo consideraria com un símbol que vostè fos la iniciadora d’aquesta nova fase”.¹

Enviat a la Vicesecretaría de Educación Popular F.E.T. y de las J.O.N.S. de la Delegación Nacional de Propaganda el 16 d’abril de 1946 amb nom de Catarina Albert (encara que ja feia gairebé cinquanta anys que l’autora utilitzava el de Víctor Català per tal de preservar-se i, al mateix temps, d’expressar una identitat tan polièdrica com el “Diàleg prismàtic” amb què comença Jubileu), els informes lectors van dictaminar la autorización del Mosaic perquè van considerar que no ataca al dogma, a la moral ni a las instituciones del Régimen i perquè, segons ells, es tractava d’un volum en què la autora describe en unas remembranzas de su infancia el huerto y el jardín de su casa del Ampurdán; las personas de su afecto; las cosas y los animales domésticos; sus anécdotas, y todo cuanto era de su intimidad y varios cuentos, sentimentales unos y piadosos otros. Todo con una sencilles (sic) cautivadora.²

Efectivament, gran part dels textos inclosos en aquella edició del Mosaic eren exercicis brillants de memòria: s’ha de tenir una retentiva molt esmolada per recordar, als setanta-set anys, que quan només en tenies dos vas fer un niu de llana dins una cistella per abrigar un pollet que t’havia regalat la teva àvia i que havíeu tingut per casa com si d’un gos es tractés fins que, un cop morta la gallina, se’l va menjar la dona que venia a fer dissabte. Exercicis que parlaven de coses diverses i que s’incrustaven en una mateixa superfície —la del llibre-mosaic. Reflexions i records sobre la criatura que va ser, sobre la casa on va viure, sobre els objectes que l’envoltaven, sobre les persones properes i, sobretot, sobre la relació preciosa que tenia amb les bèsties.

No és debades que la tercera secció del llibre, intitulada “Amics i parents”, parla, excepte en dos casos, d’animals: “amb les bèsties m’hi unia una conformitat, una adaptabilitat sens violències ni ressalts, enterament fraterna; una franciscana avinença, lliure de destorb, d’impediment psíquic, que pregonava el parentiu ancestral de les espècies” (“Els quatre evangelistes”). Un amor de germà, el que sentia per les bèsties, que s’acabaria traduint en un dels centres més fondos i significatius de la seva obra: el grill que es troba la Mila després que l’Ànima l’hagi violada a l’ermita; Lenín, el gos del captaire i el títol de la nouvelle que explica que les plantes i els animalets, com els homes, també devien tenir els seus adams i eves; les baves dels caragols de Solitud que, regalimant de les boques en rituals de pubertat casolans i ferotges, són capaces d’expressar pulsions amagades i clínicament observables; la cara pràcticament animal de la marquesa d’Artigas del “Carnaval” lèsbic de 1907 (Caires vius); la formiga grossa i negra que se li enfilava per la cama, l’insecte decapitat, d’”El primer remordiment”; les gallines que revenia la dona a qui la tramuntana aixeca les faldilles i amb què comença Un film (3.000 metres), la novel·la escrita sota l’empara dels estrafets de Velázquez i separada decididament de la bellesa de la Venus de Milo; el ruquet magre i pelut del darrer conte de Jubileu i darrer text que publica l’autora, una fera que dú un pegat de merda seca a cada anca i amb què va pel món la Mònica, la parracaire, la femella prehistòrica que, tot i els esforços titànics, no aconsegueix d’impedir que la seva filla s’esventri —així com la dalla de La infanticida amenaçava d’esventrar la Nela a través de la vigilància del pare...

El que ja no és tan clar és que els textos que conformen aquella publicació del Mosaic no fossin artefactes —o diamants— que no posessin en entredit els principis del Règim i la moral del nacionalcatolicisme. Si, com diu el funcionari franquista de torn, el que hi apareixen són remembranzas del huerto i baixes a l’hort per veure què hi ha, de cop t’hi trobes que, entre les flors i les plantes a qui Víctor Català mai de la vida no podria fer mal —perquè destruir-les li provoca un horror natural—, hi apareix una escampadissa de magranes tan al·lucinatòria i onírica com seductora o directament sexual. Costa de no veure, en aquestes fruites vermelles que alteren i en aquestes fruites esbatanades que saben mossegar i saben riure, la imatge d’una multitud de conys o de vaginas dentatas que fascinen i espanten: “el magraner és un marxant de joies. Jo no he vist res tan enartador com una magrana, esberlada tota ella per folla rialla i ensenyant a tot pler sa encesa dentadura de robins. Quan aquestes rialles bojalment mudes es repeteixen ací i allà, nombroses, entre les branques sens fulles, el pensament es torba i esdevé com obsès per visions de somni fantàstic” (“L’hort”).

Aquest no és el primer cop que l’autora fa aparèixer la sexualitat femenina així d’esplendorosa, de salvatge i de lliure. Ja ho havia fet a principi de segle quan el Noucentisme esculpia dones obedients com mules de sínia i ben plantades com l’arquetip violent de la raça. En aquell ambient políticament reaccionari i culturalment conservador, Víctor Català descriu amb detall com la Carlota d’Un film (3.000 metres) es masturba pensant en Nonat Ventura, el lladre asexuat que atrau tant dones com homes: “la noia collí aquelles peces brutes [un mocador, uns colls i uns punys del noi], les mirà amb encantament, com si fossin meravelles, i després, tot de cop, les acostà a la seva cara, la refregà en elles, la tingué contra elles apretada estretament durant més de cinc minuts, i tot fent-ho llançava com uns xisclets ofegats... I encara no fou això sols... De repent es tirà sobre el llit d’en Nonat i començà a rebolcar-s'hi com una boja, plorant, xisclant, besant i mossegant els coixins...”

Si als anys quaranta del segle xx es devia saber que Víctor Català va aconseguir trampejar la censura escrivint el que li donava la gana sota l’etiqueta tan poc sospitosa d’impressions literàries sobre temes domèstics, avui sabem que el Mosaic de 1946 no és només la tercera part d’una obra que també havia de contenir “Vibracions” i “Encunys” (dues parts que, com indica l’autora, en aquell moment no es van incloure per impossibilitat material de preparar el volum sencer i que nosaltres, per les diferències formals que separen els textos, publicarem en llibres separats). Gràcies a l’Arxiu de l’Escala situat a l’Alfolí de la Sal i a l’inventari sumari de textos de Víctor Català elaborat per la Biblioteca Nacional de Catalunya, avui podem afirmar que el Mosaic de 1946 és una tercera part incompleta. Més enllà dels vint-i-quatre textos que conformen el que havíem conegut fins ara, Víctor Català va deixar disset textos manuscrits i mecanografiats per encàrrec que, tal com indica ella mateixa a la capçalera, són intimitats que molt probablement havien d’enriquir aquesta tercera part de l’obra. Tot i els epistolaris del moment, les notes disperses que fan referència al Mosaic i els múltiples índexs que va preparar-ne l’autora, no hem arribat a saber exactament per què aquests disset textos, datats l’any 1945 la immensa majoria, han romàs inèdits fins avui.

En qualsevol cas, el volum que teniu a les mans els ofereix als lectors per primera vegada i per primera vegada sabem que l’escriptura de Víctor Català no només té a veure amb l’entremaliadura infantil —i tal vegada fundacional— de dibuixar un senyor solemne i hieràtic a la paret impecablement blanca del menjador de casa seva (“Les pintures rupestres”), cosa que va disparar la fúria d’un pare autoritari que controlava poc l’abús de poder i l’ús la força, sinó que es tracta d’una escriptura que també té a veure amb la desobediència pràcticament involuntària que va portar a terme el dia que va anar a fer una escultura al taller del mestre Carcassó, “un bon escultor, però romàntic i dogmàtic”, que “tot ho reduïa a cànon i convenció”, “tot justament al contrari de lo que em passava a mi, que de seguida el cap i les mans se’m feien esclaus de lo que veia” perquè jo, diu, “era una ingènua realista” i perquè jo, afegeix, “ara comprenc que hauria fet un pèssim súbdit de Hitler, car l’ordeno y mando perquè sí no deia per a mi gens ni mica” (“La segona labor”).

En dic desobediència involuntària perquè el que explica Víctor Català en aquest text no és que tingués cap intenció de dur la contrària a l’eminent professor, sinó que sentia un impuls natural —i pràcticament físic— d’escapar de l’adreçador. Resulta que el senyor Carcassó va tapar els ulls amb dues boletes de fang a l’escultura que havia fet Víctor Català perquè la model que tenia era una senyora gran i perquè els vells, va dir l’home, tenen la mirada atenuada, esfumada per l’edat i no vibrant i plena de vida com la que havia fet ella. Davant d’això, Víctor Català, que no pretenia ofendre ni rebel·lar-se contra les doctes ensenyances, va continuar treballant altres parts de la cara fins que va comprendre que li seria impossible de tirar endavant mentre la “guaitessin aquells ulls sens vida i sens mirada”.

Per això va tornar a enfonsar el boixet. Per això va tornar a infondre vibració i vida en la mirada d’aquella vella que tenia al davant. Per això tal vegada en quedà “una ploma poc amiga de mesures imposades” (1918) i “en lloc d’una austeritat poc menys que religiosa, per la que tota transgressió percebuda fibla com un pecat mortal [...], una lògica inexistència de puritanismes desfiguradors” (1927). Per això aquest Mosaic també és una muntanya de textos sobre com es conforma la llibertat de l’artista i un fotimer de records que tal vegada expliquen l’origen del pòrtic espectacular de Caires vius (1907): “[D]ogma, escola, codi, conjunt de regles preestablertes dins una esfera de creació, vol dir limitació, que equival a minva, la minva a decadència i la decadència a traspàs, mort [...]. La força estriba, doncs, en l’impuls antiescolàstic, antilimitador, en l’esclat centrífug que romp les lligadures externes, en la picada del poll contra la closca que l’empresona.”

1. Carta de Rafael Dalmau a Víctor Català, datada a Barcelona el 15 de maig de 1944 i reproduïda per Irene Muñoz Pairet en el volum Epistolari de Víctor Català II (Girona, CCG Edicions, 2009).

2. Expedient 1.774-46, conservat a l’Archivo General de la Administración d’Alcalá de Henares.