Читать книгу Fills de la terra dura - Daniel Palomeras Casadejús - Страница 22

La cambra del vell canonge sembla impregnada d’una atmosfera macilent, gòtica, com disposada a veure’l morir aviat. Sobre el buró, les plomes, el tinter, els llapis, els papers, L’Atlàntida encara oberta. Mossèn Ramon s’està dret. La veu de l’ancià es tenyeix amb un rogall: Encara em sembla que el veig, amb disset anys, amb la sotana de seminarista, a l’aula tot sol, escrivint, ratllant, «com onades d’un riu del paradís», Déu-ni-do, li veig el front espaiós i la mirada convençuda. Respira calmosament uns quants cops: Va entrar al seminari als deu anys, ja em diràs quina vocació es pot tenir als deus anys..., fas cara que tu també, Ramon, m’has dit que et deies?, en tenia un més que jo, me’n recordo vagament, no, dic mentida, me’n recordo molt bé, llatí, grec, història, doctrina..., els estudiants de Vic érem la riota per l’uniforme que ens feien dur al carrer, gairebé era com ara, però la vestimenta sí que era extraordinària, érem quatre que fèiem força tabola, externs al carrer!, venia un, encara no t’has disfressat?, afanyem-nos que ja és l’hora, que no tens ganes de sortir?, i tant si teníem ganes de sortir, de sortir o de fugir?, anàvem als armaris i ens vestíem amb aquells uniformes, i ell, en Cinto, recitava, «amb el tricorni en batalla i un esparracat manteu, amics meus no em mirareu sens esclafir la rialla...», i tant que rèiem mentre ens cofàvem el barret-cresta i ens posàvem el manteu amb fingida solemnitat, i tant!