Читать книгу Fills de la terra dura - Daniel Palomeras Casadejús - Страница 31

Simó Gómez Polo, als vint anys, quan encara no havia conegut l’obra de Velázquez al Prado de Madrid, pintà Verdaguer vestit de pagès, el despertar d’un poble, amb la barretina al cap plegada a l’esquerra, coll de camisa balder amb llaç, patilla i mirada translúcida, llavis lleument premuts, nas recte i mentó ben dibuixat. Les seves sabates eren atrotinades, li insisteix Collell al capellanet, tot i que aquell dia anava amb espardenyes de set betes, però els déus eren amb ell, no era cosa de sabates ni d’espardenyes, si jo mateix el vaig disfressar!, un xicotet de vint anys. Espardenyes i mitges blanques, caminant per la Rambla, el carrer de Ferran i la plaça de Sant Jaume, sota la llum intensa del primer diumenge de maig. Moviment i gent que es gira a mirar-se’l. La llum del sol de maig penetra pels rosetons laterals del Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, els de la dreta l’aboquen amb un traç oblic i daurat, d’atmosfera sumptuosa. Al fons, un quadre d’Isabel II sota un baldaquí de vellut granat ribetejat d’or. Les làmpades estan enceses, tot i que no caldria. Més cap aquí, el jurat que presideix l’acte. El president dels Jocs Florals, vestit de frac, conversa a banda i banda. El secretari està assegut davant, amb la taula perpendicular a la de la presidència. En un costat, cinc fileres de notables com els cent ciutadans honrats d’antany, asseguts en cadires sobre una tarima. I a baix, el públic, els cavallers de levita i frac funeraris, el copalta a la mà, d’altres d’uniformats, amb el sabre penjant del cinyell. Les dames, amb dobles i triples faldilles lluminoses, amb mirinyacs que deixen arrossegar la cua. Alguns s’estan drets, la majoria, asseguts. L’enraonia s’alça fins a les voltes i el teginat. I llavors va entrar ell, recorda Collell, amb la faixa i la calça curta, i el secretari va obrir la plica: La Flor Natural dels Jocs Florals d’aquest any de 1865 és per a Jacint Verdaguer i Santaló. La gent fa cara de sorpresa i obre pas al pagès. Que revolucionari!, exclama una dama en veu baixa. Que guapo, respon la del costat. L’envolten i el feliciten. Dotze anys després, a La Llumenera de Nova York, Apel·les Mestres dibuixarà un cartell commemoratiu amb les efígies de Guimerà i de Verdaguer presidint una escena de l’any mil, amb la imminent fi del món, el naufragi i l’enfonsament de l’Atlàntida. Un arbre d’arrels descomunals saluda el lliurament de guardons a l’escenari del Teatre Principal sota un tàlem d’escenari. Els aplaudiments, com un clapoteig, no defalliran fins després del te literari de la tarda. La gent surt i enfila Rambla amunt. Al Pla de la Boqueria, Battistuzzi ha perpetuat els tendals de les botigues i el rètol de Fca. de Sombreros A. Fontcuberta. Al darrere creix el campanar gòtic de Santa Maria del Pi.