Читать книгу Fills de la terra dura - Daniel Palomeras Casadejús - Страница 25

S’ha afegit a la feina després de berenar. L’escamot d’homes es perd entre les altes tiges. Arranquen panotxes, seguen arran, ho amunteguen en rengles de piles, suen, criden. Les minyones omplen els coves, se’ls carreguen al cap i els duen a la carreta dels bous. Nois i noies fan broma i es piquen l’ullet. El bover mena els animals i la carreta, ja plena, pel camí. Es va fent fosc, van plegant els volants i es reuneixen en grup al darrere. Canten. Els més joves es donen empentes i s’empaiten. Riallades. En Cinto participa de les corredisses. Les noies fan un grupet a part amb les seves enraonies i els nois les destorben. Des de l’era de la casa es veu arribar la colla i se sent la gresca. Verdaguer se n’aparta i entra a la casa rient. Puja al primer pis i mira des de la finestra oberta, ja seriós, la noia rossa dels ulls blaus. S’asseu al festejador amb el cartipàs i escriu. Va dient a mitja veu els versos que sorgeixen a poc a poc: «Al baixar els coloms a casa teva jo baixava pensívol a la meva: no hi havia coloms ni colomar». Alça el cap i veu com el jovent fa una rotllana: «Sols hi havia un terrat cobert de branques, i, per colomes blanques, jo feia allí mos somnis voleiar». Sent dos copets a l’espatlla que li donen un ensurt. Es gira i veu l’amo: Agafa la carrabina que faràs guàrdia al convent, corren veus que hi ha qui el vol anar a cremar. S’allunya del noi: Cony de revolucionaris! Veu com l’home es fica dins la seva cambra. Tanca la carpeta i escolta el raucar vespral de les granotes a la bassa. La colla s’ha desfet i no se sent ni la conversa xiuxiuejant de les amigues: Però, com es vol casar amb tu si ha de ser capellà? I la noia rossa dels ulls blaus respon: Diu que deixaria el seminari. I tu te’l creus?, li replica prompte l’altra. No ho sé, hi ha hores que el veig molt capellà, potser per la sotana..., fa poesies, però d’això no se’n viu. I l’amiga que insisteix: Però tu li has donat peu? No ho sé, no sé què dir-te, a mi m’agrada, però d’aquí a festejar-hi... I l’Enric? La noia rossa confessa: Potser no m’agrada tant però el veig més decidit, sap més el que vol... i no porta sotana...