Читать книгу Fills de la terra dura - Daniel Palomeras Casadejús - Страница 28

El salonet del Palau Moja té una flonja catifa floral que atenua les passes de mossèn Cinto quan hi entra per prendre cafè amb don Claudio López: Miri, li diu aquest somrient. El cavaller uniformat i condecorat del dibuix té la cama dreta avançada, el braç esquerre darrere la cintura, la mà dreta enguantada de blanc sostenint un cigar entre els dits, les botes amb esperons, la boina vermella, l’espasa a la cintura, tot ell amb un posat una mica torero. Verdaguer es mira la revista: Vanity Fair?, pregunta. Claudio afirma amb el cap: Me l’han portat de Londres. Verdaguer passa pàgines: Té alguna cosa a veure amb l’obra de Thackeray? L’altre riu: Em sembla que res, és un setmanari anglès, si no és que està especialitzat en arribistes i en vanitats contemporànies. Verdaguer torna al personatge del dibuix: És Carles VII? Això mateix, corrobora el seu interlocutor, don Carles de Borbó i Àustria-Este, l’etern pretendent que ens ha tingut en guerra els darrers quatre anys. El capellà fa una ganyota d’estranyesa: I pensar que el meu rector de Vinyoles sortia a la muntanya amb el trabuc per aquest petimetre. Sí, respon l’amic, no té pas un aspecte tan arriat com el d’en Savalls, però tot això ja sembla acabat, i bé, beu un glopet de cafè, continueu escrivint poesia mística? Verdaguer deixa la revista sobre la taula, s’asseu atenent la indicació de don Claudio, i sospira: Sí i no, per ser-vos franc, tinc una mena de lluita interior, estic escrivint un gran nombre d’himnes, goigs i càntics per fomentar la devoció, molts d’ells per encàrrec, però n’haig de fer tants que tot el bé que puc fer com a sacerdot em sembla que és un sacrifici com a poeta, i hi ha moments que m’adono que no faig més que repetir-me a mi mateix i fins m’arriba a cansar el que dic, perquè sempre dic les mateixes coses. Claudio deixa la tasseta sobre la taula: A mi m’agraden els vostres versos de devoció. Verdaguer mira cap al finestral: I us ho agraeixo, però quan faig un repàs de tot el que he escrit em trobo amb massa diminutius ensucrats i massa efusions líriques, no voldria caure en una beateria oposada precisament a aquell desig místic que vos elogiàveu. Claudio fa que no amb la mà: No us en penediu mai d’aquesta poesia, tingueu en compte que al poble li arriba més que cap altra. Però el poeta sembla poc convençut: Les vostres paraules em consolen ja que tot sovint faig equilibris entre el calze i la ploma, per fer una comparació un xic irreverent. Claudio afirma ara amb el cap: Això us honora, ja que el vostre èxit com a poeta us podria enlluernar i dur-vos a una vida mundana. Sí, replica Verdaguer, però, si us haig de ser sincer, de vegades penso que de bons capellans n’hi ha molts i de bons poetes n’hi ha pocs. Claudio nega amb el cap: Segur que vós podeu ser el millor en les dues coses, i, per cert, com va la tasca d’almoiner que us va encomanar el meu pare?