Читать книгу Fills de la terra dura - Daniel Palomeras Casadejús - Страница 33

Llarga platja, falutxos atrotinats, mariners bruns. Verdaguer explica el seu passeig: Al port, alguns homes remant a les seves barques i molts altres ajaguts al sorral de la platja, mirant arribar les ones, sense sortir d’aquella estranya somnolència que domina els altres dies terribles fills del profeta. I els carrers?, ha insistit don Claudio des del llit. El poeta enfila un carreró de la medina. Pot sentir el seu respirar. Per una finestra, perduda en el blanc i l’ocre de les façanes, treu el cap una bonica noia somrient, una cara ornada per cabells negres sota una esquitllada de sol. Entra en un carrer més ample on una filera de vells esparracats s’estan asseguts a terra, silenciosos. Se sent de lluny una queixosa música mora. S’apropa al so. Ve d’un cafè. Verdaguer hi entra. Uns quants clients, amb gel·laba, estan asseguts a terra fumant dels narguils, l’esquena arraconada a la paret. Enraonen calmosament i callen en veure’l. Davant seu, uns tamborets amb les tasses de te. Al fons, el grup de tres músics. Segueix la melodia: Solemnitat, melancolia dolça, sabor de pobles i temps antics. La darrera elegia dels bards del mahometisme, plorant sobre les tombes dels conqueridors de mig món. El poeta assegut també a terra, davant la tetera, se’ls mira fascinat. Tanca els ulls i aquells estranys acords li amaren la imaginació. Vau visitar algun monument interessant?, vol saber don Claudio. Estances buides de l’alcassaba, passeig solitari i sinuós per la vastitud decadent de cambres i recambrons, corrents d’aire que alcen una pols cendrosa. Surt a la terrassa des d’on es veu el mar. Mira l’horitzó indefinit per boires llunyanes. Les cigonyes es deixen portar pel vent: Com un món de color i fantasia. Com una pintura de Fortuny. Com m’agradaria tenir la paleta dels grans pintors per traduir al llenguatge aquestes impressions. Cloqueig planyívol de gavines.