Читать книгу Fills de la terra dura - Daniel Palomeras Casadejús - Страница 23

Verdaguer té divuit anys. Només ha sortit de Folgueroles per anar i tornar del seminari. A trenc d’alba, apareix a la porta de casa vestit d’estudiant amb un farcell a l’esquena i un cartipàs sota el braç. La mare el segueix, li dona un senalló i li besa la galta. De la foscor de l’entrada n’apareix Francesca, la germana, que es queda al costat de la mare. Mentre s’allunya li fan adeu amb la mà. Matí fresc de començament de tardor. Sonen uns picarols en la llunyania, s’apropa un carro. El camí és polsós, després d’un estiu amb poca pluja. El fullam de pollancres i àlbers deixa unes ombres d’argent, allargassades. La muntanya, el Pirineu, al fons, fa de cinyell a la plana. Els pardals volen ran de garrigues i bardisses. Passa el matxo dels picarols, que arrossega un carro grinyolant camí enllà. El pagès que el mena el saluda alçant el cap cofat amb barretina vermella. Al cap d’un tros, el noi s’hi repensa, l’empaita i d’un salt s’hi enfila al darrere. S’asseu amb les cames penjant. El pagès es gira cap a ell. Passen pel costat d’un camp de blat de moro, baixa i n’agafa una panotxa. Torna a pujar, l’acaricia i la deixa a un costat. Obre el cartipàs, es treu un llapis de la butxaca i escriu seguint el sotragueig. De primer parla en veu baixa i després es dirigeix al conductor: Com en dieu d’aquest terreny? Jo en dic la terrosseda. Escriu: «Per la terrosseda seca, les fulles dringuen». I novament: Quin vent bufa avui? Tramuntana, escrius molt, noi, que vols ser poeta? I segueix escrivint amb un murmuri: «L’alè de la tramuntana». Què escrius? Aparta la vista del paper: Parlo del blat de moro. L’altre respon amb estranyesa: I què se’n pot dir del blat de moro? Verdaguer tanca el cartipàs i recita: «Son gra d’or, mig cobert per l’onejanta cabellera de fils de plata!». El pagès se’l mira amb sorpresa: Redimoni!, en parles prou bé, ja ho crec que seràs poeta, però si tot aquest camp fos d’or i plata, d’altra manera no viuríem! El jove agafa la panotxa i en mossega un gra. El carro segueix fent camí i el cel i l’herbassar, una alzina i el terra sec i rocós auguren una calor a deshora. S’apropen a la masia de can Tona, un paller i una façana quadrada i plana, amb un porxo a les golfes amb doble balustrada de fusta separada per una pilastra. Cent anys després Josep Coll i Bardolet en farà un dibuix, més aviat un apunt imprecís.