Читать книгу Fills de la terra dura - Daniel Palomeras Casadejús - Страница 21

L’oceà ja no és més que un record. La llum entra ara per la vidriera del balcó que dona a l’empresonat jardí urbà. A la cambra hi ha un desordre per conrear, sobretot llibres, a la taula i a les cadires. Només se sent el frec de les anades i vingudes de Verdaguer ordenant-los als prestatges de la llibreria. Porta l’alçacoll negligentment fluix, ja que són els seus dominis, prestats però seus; treballa i fa calor. Examina un paper, l’estripa amb cara de contrarietat i el llença a la paperera. Trucs a la porta. Als espais nobles, com el Palau Moja, tot ressona i es perd per les catifes i els cortinatges. Sense girar-se: Passeu! Claudio López entreobre la porta i treu mig cos: Amb el vostre permís, mossèn. Verdaguer es gira: Només faltaria, don Claudio, sou a casa vostra, passeu i maneu; a què dec l’honor de la vostra visita? Entra i contempla el munt de llibres: Que estàveu ordenant la vostra llibreria? Fent endreça, més aviat..., de tant en tant cal fer endreça en aquesta vida, saber què cal conservar i què cal deixar de banda. Claudio porta també un llibre a les mans, camina fins a la butaqueta i s’asseu: Seieu, si us plau, mossèn, només venia a felicitar-vos. Verdaguer s’acomoda en una cadira. He llegit d’una tirada els vostres Idil·lis i cants místics i he quedat meravellat. El poeta, cofoi, somriu: Els vostres elogis són el millor tribut. Claudio mira al seu entorn: I per a la nostra família és un privilegi tenir-vos a casa, passava pàgines i em semblava que estava llegint sant Joan de la Creu o santa Teresa. Verdaguer abaixa la mirada, afalagat i lleument incòmode: Són massa elogis, don Claudio, però he de dir-vos que sí, que he tingut presents a sant Joan i santa Teresa, així com també Ramon Llull, per ser just. Però el jove admirador no desisteix: Són versos plens d’anhels i aspiracions. I Verdaguer sembla que gairebé s’excusi: Així voldria que fossin, i que en algun moment continguessin les visions d’aquells grans homes, però temo que la meva vida interior està molt lluny de ser tan intensa com la seva. Claudio obre el llibre: No digueu això, i llegeix «que dolça que és la vida, més dolça és la mort, si d’amor moria!», alça els ulls, quin lirisme tan pur! Verdaguer el segueix en veu baixa i acaba afirmant: No és pas per no voler-ho, tota la vida he tingut aquest desig. Segueix la conversa, Claudio llegeix i llegeix, la mirada del poeta es fa transparent, més segura. La tarda enrogeix l’estança, però sembla també més buida. Unes flors, pensa, o un retrat dels pares, no, un sant crist al capçal i un munt de papers sobre la taula. Quan Claudio ja se n’ha anat, va a desar un altre llibre. Han estat una premonició les seves paraules d’abans? Ramon Llull. S’acosta al balcó: «Senyer ver Deus, rei glorios, qui ab vos volgués hom unir, membre us dels vostres servidors, qui per vos volen mort sofrir».