Читать книгу Fills de la terra dura - Daniel Palomeras Casadejús - Страница 6

Una de les noies del fresc, la que està asseguda, toca el llaüt, l’altra està dreta, repenjada en un muret, i se l’escolta. Canten? Els vestits, de rosa i blau pastel, s’alcen per la força del mirinyac. Dos ocellets, les noies són també com dos ocells, estan posats sobre un matoll en primer pla i la llum declina des d’una posta de núvols cremosos. La bella senyora, Maria Gayón, està asseguda a la butaqueta de sota. Porta un vestit de caixmir blau pàl·lid, amb randes blanques als punys, de tall senzill, d’estar per casa. Es mira el seu marit, don Claudio López, el marquès, quaranta-dos anys, alt i prim, amb frac, que camina impacient per la sala amb un diari obert a les mans. Entra el criat al saló amb la plata de la cafetera, dues tasses i la gerreta de la llet. Don Claudio calla. El criat camina cap a la tauleta, davant del tresillo. El marquès alça la vista del diari i se li dirigeix amb un bri d’impaciència: Déjelo sobre la mesa y cierre la puerta. El criat surt i tanca. Don Claudio espera uns moments i reprèn la lectura: «En ús de mon dret i de ma llibertat, per arreglar mos assumptos i obrir una sortida en ma situació desesperada, i dues vegades he vist la força pública en ma mateixa posada per agafar-me com un delinqüent. Ara, mentres tinc lloc i temps...». Donya Maria mira els plàtans de la Rambla i l’església de Betlem a través del finestral del balcó.