Читать книгу Fills de la terra dura - Daniel Palomeras Casadejús - Страница 17

La tardor de Barcelona té ombres adustes i rampells de sol esclatants. Al carrer es confonen els darrers vestigis de la vestimenta estival i els primers abrics. Només els capellans mantenen la uniformitat faci el temps que faci. Collell i Verdaguer llueixen les seves millors sotanes i caminen enfeinats. Ja al pis, a la sala d’espera on els ha conduït la minyona, ocupen dues cadires del racó. El mobiliari és d’un hieratisme estil imperi, degradat per motlles casolans. A l’altre extrem s’hi asseu un matrimoni gran. L’home estossega. Sembles sortit de la Bòria, diu Collell. Verdaguer porta els cabells tallats a l’u i té les galtes xuclades: No sé què hi fem, aquí. L’altre respon amb un esforç caritatiu: No estàs bé. N’estic prou de bé. No, no ho estàs, se’t veu sempre capficat, no menges, no dorms, t’aprimes. És que treballo molt. Treballaves. Foteses! Però que no ho veus?, mira’t al mirall, t’hauríem de fer una fotografia..., en aquests dos anys que ets vicari de Vinyoles només has escrit quatre coses. Verdaguer triga una mica a respondre, mou el peu neguitosament: Què et fa pensar que sempre és millor fer que deixar de fer?, prou que ho fas tu d’escriure, jo penso en la meva Atlàntida. Doncs, ja que ho dius amb aquest to mofeta, almenys jo faig alguna cosa de profit, estudio, tinc amics, que tu cada cop en tens menys, soc mestre en Gai Saber... Verdaguer se’l mira amb ulls de suficiència: Gran cosa!, i mestre a ficar el nas on no et demanen. Collell sospira: I algú que no té en compte les atzagaiades que li endinyes. Posen cara d’estar discutits, fins que Verdaguer, conciliador: És bo?, com a metge, vull dir. El professor Letamendi és més que metge, és filòsof, músic, pintor, poeta... L’altre respon amb nova sornegueria: Home de molts oficis... I és catedràtic de la universitat. Això només impressiona els que us hi aneu a passejar. El professor Letamendi va presidir els Jocs Florals de l’any passat, que no te’n recordes? I tu n’has estat el secretari aquest any, o sigui que això no vol dir res. Collell alça la mirada al teginat del sostre i exclama: Déu meu! Poden passar, els anuncia la infermera.