Читать книгу Fills de la terra dura - Daniel Palomeras Casadejús - Страница 18

Josep de Letamendi i de Manjarrés, cinquanta-tres anys, assegut i sense alçar els ulls d’uns papers de sobre la taula, gran i massissa: Passin i seguin, si us plau. Anys a venir un seu antic alumne, Pio Baroja, es venjarà de tres suspensos a la seva novel·la El árbol de la ciencia, i esmicolarà el professor descrivint-lo com «un señor bajito, escuálido, con melenas grises y barba blanca; cierto tipo de aguilucho, la nariz corva, los ojos hundidos y brillantes». Verdaguer i Collell s’asseuen davant l’escriptori de l’eminència. Al cap d’una estona, alça els ulls: Qui és el malalt? No respon cap dels dos. A la fi, Verdaguer: Diuen que soc jo. Diuen?, qui ho diu? L’interpel·lat es mira el seu amic: Aquest company, sense anar més lluny. Collell s’impacienta: Miri, doctor, no és cosa meva, vostè convindrà amb mi que la mala cara de mossèn Verdaguer... El metge s’eixoriveix: Ah!, o sigui que vós sou el poeta!, perdoneu, però no us havia reconegut... No menja, prossegueix Collell, sempre té mal de cap, sempre està cansat. Letamendi desvia la mirada cap a l’interessat: És veritat, això?, el qual dubta: Estic cansat de tant treballar, i tinc mal de cap sovint, és cert. Se’ls mira tots dos: Són amics, vostès? Verdaguer, novament, titubeja: Sí, és clar. I dona peu a Collell per llançar-se a l’atac: Però no aguanta ningú i, darrerament, ningú no l’aguanta a ell. El metge inicia l’anamnesi: En quin lloc del cap us fa mal? Per tot. Com si duguéssiu una corona? Talment una corona d’espines. Com dormiu? Agafo el son però al cap de mitja hora em desperto i ja no em puc tornar a adormir. Collell intervé: I es lleva de molt mala lluna. Verdaguer: Parlàvem del dormir. Però l’amic no es rendeix i mira al galè: No es refia de ningú, tot li reprèn i cada cop viu més aïllat. On viviu, mossèn? Soc vicari de la parròquia de Vinyoles, prop de Vic. I sou feliç? Verdaguer acota el cap: La felicitat no està feta per a l’home. Collell pica sobre la taula amb el palmell: Ho veieu? Letamendi es pren uns moments, s’alça, se situa darrere el malalt i li passa la mà pel crani: Us voleu alçar, si us plau? Verdaguer s’alça lentament. El metge se n’allunya una passa i se’l mira de perfil: La vostra complexió és la d’un home melancòlic, també colèric, això us marcarà la vida; us sentiu desassossegat?, mancat de forces?, us costa cada cop més pensar? Verdaguer se’l mira: No vull pensar, no vull pensar, cada pensament m’és dolorós. I en la mort?, penseu en la mort? No penso en res més. El professor es retira novament a la seva butaca, darrere la taula: Benvolgut mossèn, sou molt jove i jo sí que tinc un pensament: cada persona és un individu, cada cos és un sol òrgan i la vida és una sola funció, no em feu donar nom al vostre mal. El pacient se’l mira amb sorpresa sense contradir-lo. La vostra disposició a la malaltia s’expressa en la vostra forma anatòmica, vós sou així, la vida és el resultat de la funció derivada de les relacions entre l’energia individual i el cosmos, això és una fórmula i a vós se us ha afeblit l’energia individual. Collell sí que l’interromp educadament: I això quin remei té, doctor? Letamendi arronsa les espatlles: Diguem que el que patiu seria una anèmia cerebral, què us puc recomanar?, gimnàstica, aires de mar, també polsar un xic de tabac de tant en tant...