Читать книгу Fills de la terra dura - Daniel Palomeras Casadejús - Страница 19

Collell sospira: No vaig ser amb ell en els seus darrers dies. Jo ho sabia tot, me’n parlava tothom, els diaris en duien la notícia puntual, la gent feia suposicions, i jo posava cara d’estar al cas, de compadir-me’n, i me n’avergonyia. Mai no vaig trepitjar Vallvidrera, ningú m’ho va demanar i no vaig ser prou valent d’anar-hi, penso ara després de tants anys, a vetllar les seves nits, ni vaig sentir el seu ofec, que sempre m’ha perseguit, ni el seu adeu. M’imagino el comiat a tot allò que ell va cantar, tan a prop com jo m’hi veig avui..., que et sigui pietosa la parca, penso encara. Verdaguer al llit de mort, desig d’obagues fresques en la nit febrosa, el rauc del respir fatigós, insomnis de malalt, la tos asfixiant, la mirada esgotada ressegueix el dormitori crepuscular de la Vil·la Joana, el sostre i les parets lleument il·luminats per la llàntia que es deixa encesa als moribunds a la tauleta de nit. Verdaguer pensa en el foc que ha cremat, ara ja per sempre, tants somnis de glòria, i fa un sanglot de pena en veure’s pobre i desvalgut en la penombra nocturna que no s’acaba. Vol resar però el cap se li’n va cap a altres pensaments: aquest i aquell, unes paraules i unes altres, un lloc o més enllà, malsons aglevats d’antigues lloances i vells retrets, records fugissers que han perdut tota substància en aquestes hores, tristors que ja no se sap de què, amargors només destinades a enterbolir la dolçor d’altres moments, amors esporuguits..., res no pot tornar. Triga a fer-se de dia. Amb l’amic tan lluny en el moment d’aclucar els ulls, d’encetar aquell son del que mai no es desperta. És maig però la cambra és freda. Lluites entre humans, baralles de vells amics. Una altra gent el plora.