Читать книгу Fills de la terra dura - Daniel Palomeras Casadejús - Страница 16

En Cinto estava malalt i s’enyorava. Collell segueix fullejant L’Atlàntida i treu una fotografia d’entremig de les pàgines: Vine, fa al capellanet, mira, ens la van fer el 1895, fa gairebé quaranta anys, al segle passat, imagina’t!, riu per primer cop, com suara, guaita, érem amics, jo miro a la càmera, tot i que sembla que llegeixo un fulletó que tinc a la mà, no sé ni què era aquell fulletó, i ell mira a terra amb cara seriosa, com emmurriada, sense la força d’abans, sembla un mirar despectiu, jo em veig sa i duc el mantell de canonge, veus?, ell es veu esgotat, tant que li havia recomanat jo que acceptés la canongia que li havien ofert!, les meves sabates són bones i les seves atrotinades. Es mira mossèn Ramon: I no era la primera vegada que estava fumut, no, sort n’havia tingut de mi..., havia passat un mal hivern, en Cinto, em sembla recordar que va ser l’any que es va proclamar la República, la primera, és clar!, riu novament i estossega. S’alça pesadament, va fins la finestra i mira la plaça. Mossèn Ramon agafa la foto, hi fa una ullada i la torna a deixar sobre la taula. Jo n’havia parlat amb en Morgades, que no seria bisbe fins al cap de set o vuit anys, però que era més gran que nosaltres i tenia ja les seves influències, i ell mateix m’ho va confirmar: Sembla un desenterrat, el vaig veure la setmana passada i em va fer molt mala ganya. Jo, com que el tenia més tractat, ho veia encara més clar: Està desmoralitzat, abatut, com si es volgués morir. I encara recordo que hi vaig afegir: I té un mal humor que no hi ha qui l’aguanti! En Morgades també el coneixia força: Sempre ha estat una mica especial, té un caràcter difícil, però ara el veig malalt, em va insistir. A mi em semblava tenir el remei: Per què no parles amb el bisbe i que el tregui de Vinyoles?, podria anar a passar una temporada a Barcelona, allà hi té coneguts i jo mateix hi faig molta vida, potser el bisbe Estalella li podria donar un cop de mà. En Morgades, sempre pràctic, em va recomanar de portar-lo al metge: Busca’n un de bo a Barcelona i li fas anar vulgui o no vulgui, tan amics com sou, a tu et farà cas. Jo no ho veia gaire clar, però al final vaig accedir-hi.