Читать книгу Fills de la terra dura - Daniel Palomeras Casadejús - Страница 12
8
ОглавлениеEl criat surt de la cuina amb una sopera de porcellana llemosina fumejant a les mans. Els cristalls de les làmpades evoquen llàgrimes i el terra és un escacat de marbres roses. Les espelmes que il·luminen els salons de don Antonio López y López, que el 1878, d’aquí a dos anys, serà marquès de Comillas per reial nomenament d’Alfons XII, deixen entreveure al·legories, flors, estendards alçats amb llances, rosetons i figures recobertes amb túniques, però és el dol el que presideix tanta mitologia. El criat, amb frac i guants de fil, recorre els passadissos silenciosos fins a arribar al menjador. El palau té l’aspecte deshabitat de les cases on la mort hi ha fet estada. La porta de marcs daurats és oberta i sent la veu del marquès des de fora: La muerte de Antonio, mi primogénito, ha sumido a la familia en el mayor de los duelos. El criat entra. Antonio López, de cinquanta-nou anys, vestit íntegrament de negre, bigoti poblat i pera llarga, acompanya Verdaguer a la taula i el convida a seure. El sacerdot s’espera que el seu amfitrió hagi passat a l’altra banda i s’assegui primer. Callen mentre els serveixen. Primer a Verdaguer: Responsabilidades que son muchas don Antonio. Fa gest amb la mà que ja en té prou. Després, l’amo de la casa. Pausa. El futur marquès es porta la primera cullerada a la boca: Lo son, lo son, padre..., mi otro hijo, Claudio, que es quien le ha recomendado a usted, es joven, tiene veintitres años y una profunda vocación religiosa que, desgraciadamente, deberá abandonar para tomar en sus manos las riendas de aquello que con tanto esfuerzo he construido. Verdaguer s’eixuga els llavis amb el tovalló. Al seminari els ensenyen a menjar: Sí, conozco a don Claudio, un joven inteligente y sensible. Uns moments de silenci mentre don Antonio deixa refredar una mica la sopa: Ya mi esposa fue una madre de acendrado catolicismo, si como sacerdote me permite la intimidad, Claudio fue concebido en Santiago de Cuba cuando regía aquella diócesis el beato Antonio María Claret. Verdaguer alça la mirada: Formado en el seminario de Vic, como yo mismo. Don Antonio fa gest d’aquiescència: Pues mientras mi esposa llevaba a Claudio en su seno, salía a recibir la bendición de aquel santo hombre al pasar este por la calle, siempre hemos atribuido la virtud de nuestro hijo a aquellas bendiciones. Una minyona retira els plats i apareix el criat amb una plata amb rodanxes de lluç. Resten callats mentre serveix. La noia omple les copes de vi blanc d’Alella. No tenga de ello la menor duda, afirma Verdaguer fent gest de no voler-ne gaire. Don Antonio comença a triar espines: Claudio es, además, un gran admirador suyo como poeta, padre, aspecto en el que no me considero entendido. El capellà beu un glop i, encara amb la copa a la mà, respon: Los nueve viajes a La Habana como capellán a bordo de sus buques han sido mi mejor medicina, como no me cansaré de repetir, y también el mejor retiro para dar alas a la inspiración que me ha permitido concluir mi poema más ambicioso y extenso. Don Antonio s’endu un bocí de pa a la boca: La Atlántida se titula, según tengo entendido. El poeta se sent complagut amb la citació: L’Atlàntida, efectivamente. Don Antonio el mira interrogativament: Me alegra que nuestra flota sirva también para tan elevados menesteres..., la Atlántida, el continente perdido, trata usted en él ese mito? Verdaguer fa gest de ni sí ni no: Sí, a partir de la figura de Colón. El seu interlocutor anima el to amb la citació del navegant: Ah!, así trata del descubrimiento de América? No, si bien me había planteado hacerlo, en mi poema presento a Colón como náufrago de una nave genovesa, acogido por un ermitaño, que es quien le relata el hundimiento de la Atlántida. Muy interesante, dice Claudio que se trata de una obra monumental y de gran belleza. Su hijo es muy generoso. La minyona retira els plats de peix i don Antonio es dirigeix al criat: Qué tenemos hoy de fruta? El criat fingeix dubtar uns moments: Uva y melocotones. El seu amo es gira cap al convidat: Le apetece? I aquest somriu per primer cop: Por mi, encantado. Passen uns moments de silenci, mentre arriba la fruita, quan don Antonio sembla voler aprofitar per canviar de tema: No sé si Claudio le ha expresado cuál es mi deseo al invitarle a nuestra casa. Verdaguer decanta una mica el cap: Someramente. Don Antonio conclou: Quería conocerle personalmente ya que deseamos que se encargue usted de la capellanía, he pensado dedicarla a la memoria de mi hijo fallecido, si usted acepta, celebraría misa todos los días en nuestra capilla y dispondría de alojamiento aquí. Comencen a menjar el raïm i, gra a gra, Verdaguer va donant el seu consentiment amb el cap mentre l’amfitrió també desgrana la seva proposta: Espero a Claudio a la hora del café, creo que tiene planes para usted..., si le parece, pasaremos al salón rosa..., Juan!, al criat, dígale a Rosalía que nos sirva el café en el salón, y un anís.