Читать книгу Fills de la terra dura - Daniel Palomeras Casadejús - Страница 8

A casa de donya Deseada Martínez Guerrero, vídua de Duran, no hi solen entrar diaris, però avui és un dia especial. Donya Deseada és una dona que passa ja dels cinquanta. La filla gran, l’Amparo, ara en té vint-i-dos i està casada amb un tal Amadeu Gurri, d’ofici paleta. Després va venir el Manel, que no fa sinó portar-li maldecaps, i la darrera, que ara en té tretze, és l’esguerradeta, la pobra Mercedes, que va néixer geperuda i geperuda es quedarà. Casa de donya Deseada és al carrer d’Aragó de Barcelona, un tercer pis. És petitet, però podria ser una mansió tenint en compte com se les havien vist en altres èpoques. Les tres dones estan assegudes al voltant de la taula del menjador. Taula, trinxant i sis cadires de boga. El balcó està obert i comença a entrar-hi una marinada encara assolellada. Presideix l’estança un quadre del Sagrat Cor, la noble víscera per sobre la túnica blanca, envoltada per una triple corona d’espines, cofada per una flama de la qual emergeix la creu. La santa mirada es perd a l’infinit, per sobre del monyo de donya Deseada, que llegeix amb devoció: «De la iniquitat de què és víctima, no sé amb quin fi, aquest pobre sacerdot...». Alça els ulls amb mirada de satisfacció: Sí senyor, així es parla.