Читать книгу Fills de la terra dura - Daniel Palomeras Casadejús - Страница 9

A Barcelona, en ple estiu, l’aire es fa substanciós. La Rambla s’amara de la humitat del port, a l’empedrat s’evapora l’orina dels cavalls, la femta es paeix per segon cop i els embornals reclamen un ruixat. La calor aturada i la llum de la tarda es fan bonior de gent, ocells, carros i animals. Entrar al carrer Unió és un consol: tendals i parades, fruites, drapaires, mariners, pols, teranyines i olor d’oli refregit. Carrer del Marquès de Barberà: tavernes fosques, roba estesa als balcons, quitxalla i gossos. Un clergue, Jacint Verdaguer, enfila escales amunt amb gest envellit. La sotana, de tan esmolada ja no és negra i li fa unes irisacions d’ala de mosca a l’esquena. Es va agafant a la barana. Du la teula i una carpeta a l’altra mà. Arriba al replà. Des de fora se sent el teclejar de màquines d’escriure. Empeny la porta, entra i es troba un ordenança assegut darrere una tauleta. Respira fondo. El despatx del senyor Eusebi Corominas? El noi se’l mira: Al final del passadís, oi que vostè és mossèn Jacint Verdaguer? Per servir-lo, assenteix ell amb el cap. El noi somriu: Em sembla que el senyor Corominas l’està esperant. Verdaguer camina fins al final del passadís. Els escrivents aturen un moment la feina i se’l miren, un caixista amb la camisa tintada li passa pel costat. S’hi troba una vidriera tancada. Truca lleument amb els artells. Passi! Obre i entra. Corominas s’ha alçat: Bona tarda, mossèn. Des de fora no es poden sentir les seves veus, ofegades pel soroll de la redacció. Verdaguer li allarga la mà perquè li faci l’amistat, però el periodista hi encaixa i prou. Fa la volta a la taula per tancar la porta. Es presenten, amb compliments, i s’asseuen davant per davant, entre ells la taula del despatx a vessar de papers. El periodista enceta la conversa: Costa d’entendre, i a fe que serà una bomba..., per curiositat, quina edat teniu, ara, mossèn? Verdaguer se’l mira estranyat: Cinquanta-tres anys vaig fer el disset de maig, per què ho pregunteu? Per res, curiositat, teniu només quatre anys més que jo però us he pres sempre per una persona més gran. Deu ser que tendim a envellir els nostres mestres. Verdaguer cerca un somriure cansat: Us agraeixo el tractament, però sí, soc vell, don Eusebi. Corominas fa un gest amb les espatlles i el cap per mostrar sorpresa: No, penso que no ho sou, i tinc molt viva la impressió que sempre m’han fet els vostres poemes. Verdaguer inclina una mica el cap i posa el capell sobre l’altra cadira: Doncs sembla que avui ningú no se’n recordi. El periodista referma el gest enèrgic: Us equivoqueu, el fet que tingueu palestres amb mitja dotzena de persones no vol pas dir que la majoria de la gent no us admiri i respecti. Mentre parla s’ha alçat per obrir el balcó i ajustar les persianes. Puja soroll del carrer i no entra ni una mica d’aire. Tingueu consciència que són pocs però molt poderosos, replica el poeta gairebé en veu baixa. Mireu, mossèn, la redacció de La Publicidad no la freqüenten pas els capellans, això pot entendre’s, tot i que no és el cas..., com que es diu que nostre diari és anticlerical, si es vol mirar per la banda dolenta, us sentireu dir que aquests articles en defensa pròpia els heu anat a publicar a la premsa enemiga..., la banda bona és que aquí no ens capfica gaire el parer dels bisbes i, per a més inri, som republicans, és a dir que encara ens preocupa menys l’opinió dels marquesos..., això sí, som gent de llei i demòcrates. El mossèn es treu un mocador plegat de la butxaca i s’eixuga el front: Probablement jo no soc res de tot això, malgrat que també em considero un home de llei..., soc capellà, és clar, i mai no hi renunciaré, tot i el càstig amb què se m’ha arraconat. Guarda novament el mocador a la butxaca: Però també soc escriptor i la ploma és la meva arma. Diposita la carpeta sobre la taula: Una arma que no fa sang, però prou bona per fer conèixer la veritat. Corominas agafa la carpeta sense obrir-la: I tant!, també us diré, seguint les meves pròpies paraules, que la llibertat de consciència és un dels meus valors més preuats, i en el vostre cas em sembla que alguns poderosos us l’han volguda ofegar. Verdaguer assenteix lleument: Heu llegit la meva carta a El Noticiero? És clar, respon l’altre. Haig d’entendre, doncs, que publicareu els meus articles? El director obre la carpeta: Els publicaré, i ho faré, a més, en català, no podria ser d’una altra manera venint de vós. Fa una primera mirada al text, escrit amb cal·ligrafia menuda: Segur que seran irreprotxables, per això mateix, i amb l’experiència que tinc, permeteu-me que us faci encara dues observacions: la primera és que, com us deia, provocaran un gran rebombori i, probablement, seran contestats amb opinions oposades des de les files dels vostres enemics..., la segona és que, com sempre sol passar al nostre país, per a molts quedaran reduïts a una baralla entre dretes i esquerres, en la qual haureu fet conxorxa amb les esquerres..., ho teniu clar, mossèn? Verdaguer dreça l’esquena i per primer cop pren un posat enèrgic: En els meus articles només pretenc donar a conèixer la veritat davant les calúmnies que m’han caigut al damunt i davant les denúncies que he perdut el seny..., altres interpretacions que se’n puguin fer ja no depenen de mi. Corominas torna a tancar la carpeta i la deixa a un costat de la taula: Endavant, doncs, crec que ja està tot parlat, aquesta tarda mateix el vostre article passarà a màquines i demà el podreu llegir al diari. S’alça primer el periodista i després el poeta, que li allarga el dors de la mà, però el primer hi torna a fer una encaixada i pronuncia en veu més baixa: Com hi ha Déu que encara no entenc com pot haver arribat a passar tot això.