Читать книгу Fills de la terra dura - Daniel Palomeras Casadejús - Страница 15

A la cabina del vaixell hi entra un sol de matinada, filtrat entre núvols alts. La cortina, davant l’ull de bou, fa el pèndol, gronxolada per la maror. Caoba noble i llautó, un catre, una tauleta, una cadira, un armariet. El motor batega a les calderes. Verdaguer respira neguitosament, adormit en un malson, les celles frunzides, una ombra sota els ulls, els llençols rebregats. El ronc del vapor esdevé una cascada i un tro en la nit, i en la tenebra baixa una riuada amb cadàvers surant, s’encavalquen, es reiteren, es confonen enmig de crits i planys, l’aigua esdevé sang. D’una caverna en surten vells despullats, caminant desmaiadament, amb garrots a les mans, també els brolla sang per la boca. El món s’estremeix amb un terratrèmol sord, amb l’erupció d’un volcà. Una legió de pastors esparracats caminen sense rumb, fumats, entre arbres calcinats. Una àguila sobrevola la devastació. Verdaguer es desperta suant, mira el sostre com si no reconegués el lloc i s’asseu lentament. Es porta la mà al pit i es desenganxa la camisa de dormir de la pell. Matí fred a l’oceà. Ràfegues de vent, maregassa. Verdaguer surt a coberta abrigat amb el manteu. Contempla les onades des de la borda enlluernat pel ressol. Passa l’estona. S’ennuvola. Enmig de l’escuma el mar s’ha agrisat. Es fica novament a dins.