Читать книгу Fills de la terra dura - Daniel Palomeras Casadejús - Страница 20

La coberta del Ciudad Condal és eixuta i les onades, llargues fins a l’horitzó, fan de mirall al sol ponent. El pavelló de la Compañía Transatlántica té el fons blau i un cercle blanc al mig. És estiu. «The grateful smell old Ocean smiles», com el descrigué John Milton al cant IV del seu Paradise Lost. No hi ha altres sorolls que el de la parella de cilindres Compound, el vent als dos pals creuats i el mar, fresses a les quals ningú no para esment, perquè ja no és el primer viatge, perquè ja són molts dies de travessa i el tròpic s’anuncia en aquest vespre calorós. Antonio López havia comprat aquest vapor i el seu bessó, l’Habana, a Gibraltar, de segona mà. Se n’havia dit Washington i havia estat construït a Sutherland el 1872 per Oswald and C. És el segon vapor amb aquell nom de la companyia, ja que el primer havia naufragat a Veracruz el 1867. Verdaguer té un aspecte més saludable i desimbolt, s’ha engreixat una mica, els ulls han emergit de les conques, el cutis s’ha emmorenit i la sotana és de tall i confecció acurats. Seu a la taula del capità Fernando San Emeterio, amb Lluís Llansó, agent general de la companyia. El sopar s’ha acabat i estan escurant el cafè. El capità s’acomiada: Señores, ya les he contado bastantes cosas de nuestro buque, el puente me reclama y no quiero hacerme pesado. Els altres dos: Buenas noches, capitán. Don Lluís suggereix: Anem a fora? Travessen el menjador i surten a la coberta d’estribord. El captard és dolç. M’agrada veure-us aquí, a la fresca, em teníeu preocupat, sense sortir mai de la cabina. Sí, respon Verdaguer, val la pena, fa un vespre bonic i tindrem una esplèndida posta de sol. Caminen en direcció a proa. En deveu haver vist moltes, quants viatges porteu? És el tercer. I us han provat? Sí, no m’han anat gens malament, ni pel cos ni per l’esperit, ni per la meva escriptura. Don Lluís es gira cap a ell: Us inspira, doncs, el mar? La resposta arriba pausadament, com l’ocàs: Més que això, he vist en la seva buidor un continent i en les seves illes, les pilastres que el sostenien, he vist les pilastres del gran pont romput entre Europa i Amèrica. S’aturen i tots dos repengen els braços a la barana, mig ajupits. Don Lluís riu: Si aquest pont encara hi fos, mossèn, a nosaltres se’ns hauria acabat la feina. Verdaguer fa una rialla, calla uns moments i, ja seriós, reprèn la reflexió: També he vist la culpa. L’altre resta sorprès: La culpa? El poeta eludeix donar més explicacions: Algun dia us ho explicaré. Reprenen el passeig: I com ho feu per explicar aquest continent perdut? Verdaguer triga uns moments a respondre: El meu poema ha solcat amb mi l’oceà i jo només he fet que l’habitessin els herois i els mites. L’agent general cerca en la memòria: El que em dieu em fa pensar en el cèlebre Paradís perdut que havia llegit de jove. Verdaguer acluca els ulls: Què no donaria per poder escriure una obra com aquesta, Milton, un poeta il·luminat, què no pagaria perquè sorgís un arcàngel o un Satanàs de la meva ploma..., «Val més regnar dins l’infern que ser esclau del cel», els versos de la meva carpeta, això sí, portaran humilment la salabror d’aquestes aigües. Don Lluís afirma amb el cap: Una vida al mar, molt diferent de la d’un vicari de poble de terra endins. Sí, una vida que m’ha fet bé, tot, tot m’ha permès espolsar el matalàs del meu continent perdut, la mitologia grega i la Bíblia fan la resta. Riuen novament. La mitologia grega no és massa pagana per a un capellà? Per què?, l’abisme en què cauen els titans del meu continent ajuda que neixin noves terres on els homes fundaran ciutats, Milton ho explica, els nostres primers pares només tenien un precepte per complir i no ho van fer, però al càstig de la destrucció el segueix el perdó de la creació..., abans us parlava de la culpa i ara us parlaria, com a sacerdot, de la redempció. Com se’n dirà del vostre poema? Se’n diu L’Atlàntida. Contemplen en silenci els últims raigs de sol. Somriu l’olorós vell oceà, conclou Verdaguer.