Читать книгу Fills de la terra dura - Daniel Palomeras Casadejús - Страница 14

El vell canonge continua assegut al buró i obre L’Atlàntida. El jove mossèn s’està palplantat davant seu. Passen uns segons. Collell endinsa la veu en les seves pròpies reflexions: Sí, en Cinto havia creuat l’Atlàntic nou vegades a bord dels vaixells de la Compañía Transatlántica de don Antonio López, l’home més ric d’Espanya..., en Cinto cercava la seva Atlàntida com tants savis i poetes de l’antiguitat. Acarona la pàgina oberta: La trobaria en forma d’aquest llarg poema, el més esplèndid i sorprenent que havia vist mai la llum a Catalunya... Passa pàgina i alça els ulls per sobre les ulleres cap al jove vicari: L’anà enllestint lentament, curosament, segons les seves paraules, com una d’aquestes petxines que cada dia, cansada de brunyir-les, la maror llença a la platja. Fa un gest oscil·lant amb la mà com una proa que fendís les onades. Em sembla veure en Cinto a la coberta del vaixell, contemplant la costa amb la mirada perduda d’aquells dies, s’havia embarcat malalt i turmentat, les flames que li encenien l’ànima cremaven també al seu poema. Baixa la mirada i llegeix: «Apar serpent immensa d’escata vermellosa, que a través de l’Europa, d’un mar a l’altre mar, respirant fum i flames, passàs esgarrifosa son cabell de guspires i foc». Mossèn Ramon se l’escolta circumspecte.