Читать книгу Fills de la terra dura - Daniel Palomeras Casadejús - Страница 11

El port de Barcelona és una pedrera. Ho explica la Memoria sobre el progreso y adelanto de las obras del puerto de Barcelona del año económico 1877: «Se logró vencer los obstáculos principales que se habían opuesto a la marcha de estas importantes construcciones, los muelles de Barcelona y de la Capitanía». El port és un tragí: carros, sacs, fustes exòtiques, mercaderies forasteres, olors desconegudes, dansa constant d’embalums i guspireig humà de bastaixos i mariners. Dos joves elegantment vestits amb pantalons clars i levita fosca baixen per la passarel·la del vapor General Armero, drassanes Ambrose W. Thomson, Filadèlfia, que ha fondejat fa només mitja hora. L’aparell de goleta arriat, la xemeneia fumejant davant d’una arbreda de pals i eixàrcies. Són Claudio López, de vint-i-tres anys, i el seu germà gran, Antonio. El patró els ha acomiadat a peu d’escala i els saluda portant-se la punta dels dits a la visera, amb aire militar. Les gavines sobrevolen, amb grall aspre, el convent dels framenors a una banda i les drassanes a l’altra. Un bergantí de cabotatge carregat de taronges i síndries emproa el moll dels Valencians. Els esperen un cabriolé estirat per un cavall negre de raça i un carro amb una mula. Darrere seu, uns camàlics traginen dos baguls que enfilen al carro. Els joves pugen al carruatge. Antonio se’l veu cansat, potser malalt. S’asseuen de costat. Montjuïc al fons. Tengo unas ganas locas de llegar a casa, gemega Antonio. Mejorarás guardando cama unos días. Uns moments de silenci trencats per les paraules de Claudio, que vol distreure el germà: Mira, aquí irá el monumento a Colón. El cabriolé enfila Rambla amunt, sota l’espetec rítmic del fuet del cotxer. Cuando regrese de La Habana irá a casa y se presentará a padre, espero que le caiga bien. Antonio se’l mira interrogatiu: De quién me hablas? Claudio es gira cap al seu germà: Te lo comentaba a la hora del desayuno, Antonio..., Verdaguer, el poeta. L’altre arronsa les espatlles: Ah, Verdaguer, sí, ya recuerdo, bueno, eso es cosa tuya, tú eres el artista, yo de esos temas no entiendo, si a papá le parece bien..., yo de lo único que tengo ganas es de acostar-me. Segueix la marxa del cabriolé, el campaneig de les ferradures sobre l’empedrat, el lliscar suau de les rodes, l’ombra dels plàtans, Rambla amunt.