Читать книгу Fills de la terra dura - Daniel Palomeras Casadejús - Страница 7

El noi dels encàrrecs amb prou feines sap llegir, i encara menys en llatí: PRO CHISTO LEGATIONE FUNGIMUR, explica, esculpit a la pedra, la llinda del portal del palau episcopal de Vic. El noi penetra en l’ampli vestíbul, de voltes de mitja punta, que tant podria correspondre a un palau com a una gran cort d’animals, o així ho pensa ell, que ha visitat més corts que palaus. En un racó hi reposen la tartana i la carrossa del bisbe. Sempre se sent una mica cohibit i li sembla que les seves espardenyes i els pedaços dels seus pantalons no s’avenen amb la magnificència dels prínceps de l’església. Deixa el plec de diaris sobre un pedrís i se’n va. Un jove vicari els recull, puja l’escalinata de pedra i pregunta a un capellà més gran, amb qui es creua al replà, per on pot parar el senyor bisbe: Crec que és a la sala de sínodes amb el mestre d’obres. El vicari s’hi encamina. Obre la porta i es troba al bisbe Josep Morgades discutint amb un paleta mudat. Li assenyala unes humitats que han sortit sobre el finestral. L’home, amb la boina a la mà, va fent que sí amb el cap. El vicari s’ha quedat a la porta. Quan el bisbe el veu li fa senyal que s’acosti, agafa els diaris i avia el mestre d’obres. També ordena amb un gest al vicari que ja se’n pot anar. Un cop sol, s’asseu en una de les cadires entapissades de vellut granat, es posa les ulleres i comença la lectura amb cara seriosa: «Demano justícia i protesto, davant la llei, davant de la gent honrada que em coneix, davant del cel i la Terra i del mateix Déu que ens ha de judicar a tots...». El bisbe fa un esbufec amb el nas i exclama en veu baixa: Això mateix! I davant de qui més?