Читать книгу Fills de la terra dura - Daniel Palomeras Casadejús - Страница 5

El canonge Jaume Collell travessa la plaça de la Catedral amb un diari plegat i mig ocult sota el braç. Pel juny, a Vic ja hi fa calor i el manteu li fa nosa. Són les deu i el cel ascendeix amb un blau espadat. Resten lluny les boires denses de l’hivern, quan un es pot amagar dels altres vianants allunyant-se’n només unes passes, submergint-se en el magma lletós i fred. El canonge s’apressa, no pas perquè els oficis l’esperin sinó perquè està impacient i inquiet per llegir la premsa tot sol. Alça la mirada vers el que els seus ulls han vist des de la infantesa: l’austera façana neoclàssica que li sembla un aparador i a l’esquerra el campanar, com una incòmoda parella de ball. El canonge penetra en la tebior del temple, es lleva la teula, es persigna amb aigua beneita i s’encamina cap a la nau lateral, defugint les pilastres centrals amb aquells capitells corintis com capgrossos. Passa de llarg les capelles on alguns devots resen agenollats. Surt al claustre per tenir llum natural. Observa a banda i banda que no hi hagi ningú. S’atura al peu d’una de les voltes gòtiques i mira els finestrals cecs del primer pis. La faç meditativa de Jaume Balmes, august sobre el sepulcre esculpit per Josep Bover, les espatlles declinants i l’índex flexionat apuntant la mandíbula, sembla que el vigila mentre contempla la corona de tristes semprevives. El canonge es mou unes passes cercant l’ombra. Obre el diari, El Noticiero Universal, 17 de juny de 1895: I en un diari anticlerical!, exclama en veu baixa.