Читать книгу Fills de la terra dura - Daniel Palomeras Casadejús - Страница 30

A aquell replà, llòbrec, hi ascendeixen totes les pudors de cuines i comunes de la casa. La porta, de nyigui-nyogui, deixa sentir la veu de la dona: Ets ximple?, per una vegada a la vida que tenim qui ens ajuda! I la de l’home: Calla, collons, ja em diràs, quina sort! Verdaguer baixa curosament l’escala, agafant-se a la paret, per no fer soroll ni fer un mal pas. A punt de sortir al carrer l’esperen donya Deseada, la filla geperuda i el fill amb posat de pinxo. La mare parla un català acastellanat: Mossèn, podem parlar un moment amb vostè? Ell respon amb un gest d’estranyesa: Com sabíeu que era aquí, donya Deseada? Una casualitat, us hem vist entrar i hem pensat d’esperar-vos. El fill la talla amb impaciència: Sí, us hem d’explicar un mal tràngol que estem passant, però hauríeu de venir a casa, perquè aquest veïnat és molt xafarder... Verdaguer posa cara de contrarietat, però els segueix.