Читать книгу Fills de la terra dura - Daniel Palomeras Casadejús - Страница 32

Sacseig d’onades. Març de 1883. Cabina luxosa del iot Vanadis. Vanadis, Freia, deessa de l’amor, la bellesa i les bones estacions. Balanceig. Don Claudio està llegint al llit. Truquen a la Porta: Pase! Entra Verdaguer: Amb el vostre permís, don Claudio, venia a saber com us trobàveu avui. Don Claudio tanca el llibre: Una mica refredat. Vanadis. John Bauer, el pintor suec de follets i trolls, la representarà amb una desmaiada cabellera rossa que destria amb les mans, com un mantell i un fermall d’or, asseguda davant d’un mar àrtic ombrejat per uns núvols llagrimosos en un cel crepuscular, el pintor, la dona i els fills moriran ofegats al llac Vättern, en el naufragi del seu vaixell. Verdaguer s’apropa al llit: Heu esmorzat ja? Sí, no gaire però he esmorzat. Heu de menjar si voleu restablir-vos, us ho dic per experiència..., quan vaig estar malalt els millors guariments van ser els aliments i l’aire del mar, vindreu a passejar, avui? No, fa un temps massa ventós i no em ve de gust sortir..., només dono voltes a la pèrdua del pare, a la meva edat i encara... Això diu molt de vós, don Claudio, l’amor als pares el premia ja Déu en aquesta vida i el difunt marquès era un home excepcional i un bon pare, però heu de fer-vos a la idea que ell no us voldria veure trist ni malalt i teniu l’obligació de refer-vos de l’ànima i del cos. Claudio mira el sostre: Sí, la resignació hauria de ser també una virtut. Verdaguer assenteix mentre s’encamina cap a l’ull de bou: I ho és, encara que no estigui escrit, ja que forma part de la fortalesa dels esperits. Claudio es redreça i posa bé els coixins: Vau pujar a la ciutat, ahir? Sí, vaig voltar tot Tànger..., ara que ja la conec un xic, de veritat que m’agradaria que hi anéssim plegats. El marquès s’hi interessa distretament: Hi ha molta gent als carrers? Verdaguer aparta la cortineta i mira la ciutat des de la finestrella. Vanadis, ressons wagnerians: Der Ring des Nibelungen.