Читать книгу Fills de la terra dura - Daniel Palomeras Casadejús - Страница 24

La tarda a ponent és color de nespra i entra a glopades pel balcó de la sala. Verdaguer fa de mestre i cinc criatures balbucegen les taules amb avorrida cantarella. Mira el vol dels estornells a través dels vidres: Demà vull aquestes multiplicacions fetes i les pàgines dotze i tretze del llibre de doctrina apreses de memòria. Tanca la carpeta. Una noia rossa, d’ulls blaus com només es veuen en la gent de muntanya, treu el cap per la porta, no diu res i torna a tancar. Els nens, que a pagès mai no són innocents, se n’han adonat i el més grandet, amb somriure murri, li pregunta: Ens deixeu plegar? Verdaguer s’enrojola: Per avui sí, que m’han manat d’ajudar a la collita, demà sigueu aquí d’hora, ara digueu una avemaria. Déu vos salve. I va sentint el rés mentre s’encamina a la seva cambra. La noia s’esquitlla al final del passadís. Ell la segueix amb la mirada mentre resa distretament l’oració a mitja veu: Santa Maria. Pugen l’escala. S’apressa, l’encalça i entren furtivament dins l’habitació. El sostre és baix, sota teulada, amb un catre, una tauleta i una cadira. El sant Crist a la paret i l’olor vegetal del gra amuntegat allà al costat, a les golfes. Besa abrandadament els llavis carnosos com grills de taronja, sense dir-se res. Tot d’una, la noia s’escapoleix dels seus braços i surt. Ell resta repenjat a la paret, amb un tremolor lleuger. De mica en mica es va traient la sotana i es posa les calces, la brusa i la barretina.