Читать книгу Vam ser nosaltres - Golnaz Hashemzadeh Bonde, Golnaz Hashemzadeh Bonde - Страница 13
ОглавлениеQuan he alçat l’auricular altre cop, començava a fer-se fosc. No sé ben bé què ho ha fet, que després de trucar a la mare decidís trucar-li a ella. No ho sé, però he trucat a la Zahra, i m’ha anat d’allò més bé. M’ha anat bé saber que m’escoltava i que estava trista. Que plorava amb mi. Que em trobarà a faltar. La seva reacció m’ha reconfortat, i també saber que no passa res, si un reacciona com hem reaccionat nosaltres. Després de sentir un moment com plorava, he mirat de consolar-la.
—Va, tranquil·la. Al capdavall, he tingut una bona vida.
Després hem guardat silenci. Cap de les dues estàvem gaire segures que el que jo acabava de dir fos veritat, però hem callat. Ens hem dedicat a escoltar els nostres silencis, i amb això n’hem tingut prou.
—Ja l’hi has dit, a l’Aram? —m’ha preguntat després ella.
Jo he fet que no amb el cap.
—Nahid?
–Ai, perdona’m. No, no. Encara no en sap res. Només ho saps tu.
Aleshores m’adono que la Zahra fa que sí amb el cap pel fru-fru que m’arriba de l’altre costat de la línia.
—Vols que l’hi digui jo?
En sentir-la, deixo anar un sospir d’alleujament.
—Creus que podries?
—No ho sé. Ja ho veurem.
Llavors em pregunto què és el que puc esperar dels altres o exigir-los ara mateix. Tot, em penso. Si m’han de fer cap favor, ara és el moment. I no em poden dir que no.
—Si ho fas, t’estaré molt agraïda. Prova-ho, sisplau.
Sento que torna a plorar. M’ha de fer aquest favor. D’una manera o d’una altra, me l’ha de fer.
—Ara vinc —em diu, abans de penjar.
Llavors m’estiro de panxa enlaire al sofà i tanco els ulls. Setmanes. Sis mesos. Anys. Ara, però, val més que tanqui els ulls.
*
No només ve ella, sinó que es presenten totes. Les amigues. Jo encara jec al sofà i les observo amb els ulls mig clucs. Elles fan com si res. No diuen gran cosa, sinó que més aviat es limiten a fer-me companyia amb la barbeta recolzada en una mà. De tant en tant es miren entre elles i remenen el cap a poc a poc, tal com se sol fer quan alguna cosa trista és més trista del que sembla. O quan una sola tristor és la suma d’unes quantes tristors. Sé què pensen: que ja hem perdut molt, massa, i que per què ens torna a tocar a nosaltres. Jo hi estic d’acord. No se n’adonen perquè no gosen ni mirar-me. Però jo també hi soc. Ajaguda amb els ulls mig clucs. També remeno el cap de tant en tant, a poc a poc. Tal com se sol fer quan una sola tristor és la suma d’unes quantes tristors.
Es diuen Zahra, Leila, Anne i Firozeh. Hi són totes, i han trigat només una hora a plantar-se aquí després que he parlat amb la Zahra. En un tancar i obrir d’ulls, doncs. Em tornen a venir al cap les meves notes, les que guardo a les cistelles. Aquelles en què parlo de la meva soledat. Ara les hi ensenyaria i els preguntaria: «Com és, que heu aparegut ara? Per què no abans? Mireu que n’he estat, de sola!». Aix! No ho sé! Perquè també penso que potser valdria més que estripés totes aquelles pàgines en mil bocins. En realitat, tampoc no he estat pas tan sola. O sí? Ni idea, tu! Què és, però, la soledat? És soledat, el simple desig de sentir-te acompanyat? O és el que sents quan et diuen que et moriràs aviat? Potser sí, que en realitat encara no ho he estat mai, de sola.
Ara parlen fluixet. Primer no sento què diuen, però de seguida m’adono del que passa. Encara no n’han dit res a l’Aram. Llavors m’agafen ganes d’aixecar-me del sofà i començar a dir: «Quina barra! Per una cosa que us demano!». I tant que sí! Em moro de ganes de fer una escena. Però em continc. Sé prou bé que aquesta no és pas la primera cosa que els demano. I també sé que demanar-los el que els he demanat potser era demanar massa.
Llavors la Zahra s’aixeca i truca a algú. Però no és a l’Aram, no. Parla amb algú altre. La seva filla. Sento com li demana fluixet que parli amb l’Aram. Carai, tu! Mira que en som, de covardes, les revolucionàries! Cap de nosaltres té prou nassos. Potser és que, tard o d’hora, els nassos se t’acaben; potser és que vam exhaurir la nostra empenta als carrers ensangonats on ens manifestàvem. Em pregunto qui acabarà reunint el valor per dir a l’Aram que m’estic morint. Ves a saber! I tampoc no em penso aixecar del coi de sofà per esbrinar-ho!