Читать книгу Vam ser nosaltres - Golnaz Hashemzadeh Bonde, Golnaz Hashemzadeh Bonde - Страница 15

El que em passa a mi és que no sé callar. Sovint m’adono de quan toca fer-ho. La majoria de vegades, però, quan ho faig ja és tard. I és que rarament em puc estar de dir el que penso. Potser no ho hauria de fer. Les persones assenyades no ho fan. La mare no ho fa. I és que, quan el que pensem pot ferir els altres, val més callar. Però jo no me’n surto gaire.

Ara mateix estic ben sola amb el meu dolor. Me n’acabo d’adonar. L’hauria de compartir amb l’Aram. De dona a dona. Però no. Ella és de guardar-se les coses, també.

Quan arriba ja fa gairebé cinc hores que m’han comunicat la notícia. La notícia que aviat em moriré. Sé que ningú no n’hi havia dit res abans. Ho sé, però tot i així em fa empipar. Hi ha les altres, també, però per a elles és diferent. Estan tristes i em trobaran a faltar, però la meva filla… No ho superarà mai, ella. Ho arrossegarà sempre, i per això vull que comparteixi amb mi el seu dolor.

Jo encara jec al sofà amb els ulls mig clucs. Les altres s’aixequen i li obren la porta. Sento la veu d’ella. Veu de cansada. Voldria sentir-la xisclar. Xisclar i plorar, presa del pànic. Però no passa res d’això. Es limita a entrar cap dins i a dir hola a les meves amigues amb aquella veu de cansament. Jo no m’aixeco. Ja vindrà. S’ho pren amb calma. Es queda una estoneta al rebedor amb les altres i els fa preguntes. S’esforça per entendre el que li diuen. Sé que és així, però no m’ho sembla pas, sinó que des d’allà on soc fa l’efecte que s’estigui allà tan tranquil·la fent-la petar. I és llavors que m’empipo de mala manera. Estic aquí ajaguda d’ençà que tot se n’ha anat a la merda, però ella triga gairebé cinc hores a aparèixer i, en comptes de córrer al meu costat, es queda allà a la porta. Noto com se’m va tensant tot el cos: els panxells, les natges, les mans, la cara… Per fi s’asseu al meu costat, a la catifa, però jo no dic res, sinó que tanco els ulls ben fort.

—Hola, mare —em diu.

—Però si ja no en tens, tu, de mare! —li etzibo—. Ningú, no tens! T’has quedat òrfena de pare i mare!

Sento com lluita per recuperar l’alè, igual que les altres. Sento el dolor que acabo de generar. El dolor que ara mateix omple l’aire. I la tristesa. No és gaire de plorar ni de xisclar, la meva filla, ja ho sé, però sí que sento com el dolor se li va escampant pel cos i fa que li costi respirar. Passa una estona. Un parell de minuts, potser. Després s’aixeca i se’n va. Entra al lavabo per mirar de sobreposar-se. Ho fa sempre.

De seguida noto com el plor se m’enfila per la gola i, tot seguit, les llàgrimes que em regalimen galtes avall. Quan s’adonen que estic plorant, les amigues se m’acosten; m’agafen les mans i em passen els dits per la clepsa. Ara són totes al meu costat i ella està sola. Els vull demanar que una d’elles vagi a fer-li companyia, però no aconsegueixo dir res. «S’hi ha d’acostumar», diu una veu que em ressona dins el cap. «Si encara no s’hi ha acostumat, val més que comenci a fer-ho ara.»