Читать книгу Vam ser nosaltres - Golnaz Hashemzadeh Bonde, Golnaz Hashemzadeh Bonde - Страница 24

Vaig arribar a la facultat, el dia que em tocava formalitzar la matrícula, amb els cabells sense recollir, ben treballats amb l’assecador. Duia una brusa de seda amb una llaçada al pit que era de la Gita. En alguna banda en tinc una foto, d’aquell matí; hi sortim la mare i jo, l’una al costat de l’altra davant del portal de casa. Jo, a punt per marxar, un cap més alta que la mare i amb la mirada enjogassada, gairebé infantil; ella, amb un somriure d’orella a orella per a l’ocasió. No somriu gaire sovint, la mare. La foto ens la devia fer la Noora.

Aquell dia, com tots els dies d’aquella època, jo em sentia orgullosa. Orgullosa i feliç. M’hauria d’haver acontentat amb tot el que ja tenia, però no ho vaig fer. Volia anar més lluny, jo.

Ja aquell primer dia vaig veure que no tothom anava amb tothom. Els estudiants formaven grups i rotllanes i la majoria parlaven fluixet, però també hi havia qui tenia les seves consignes ben clares. Les seves paraules no passaven desapercebudes, si fa no fa com les primeres crispetes que un sent esclafir a l’olla: ara en rebenta una, ara una altra… Els esclafits ni eren gaires ni massa forts, però prou evidents perquè els sentís tothom, i cadascun suggeria que n’hi hauria més. Jo caminava amb les meves carpetes abraçades contra el pit, enmig del reguitzell de clacs dels meus talons alts contra el mosaic de terra. Però no em sentia tan lliure com em pensava que em sentiria un cop allà; les noies dels diferents grups anaven vestides pràcticament igual que els nois, amb texans acampanats i camises informals; gens de maquillatge, i els cabells, recollits en trenes. A elles sí que se les veia lliures, amb els seus moviments i gestos desinhibits. Brillaven, probablement perquè la grandesa d’allò que desitjaven les feia brillar.

En Masood i jo havíem quedat que ens trobaríem al bar. El vaig veure jo primer a ell. Recolzat a la paret, gesticulava amb aire vivaç amb un cigarret a la comissura dels llavis. Estava envoltat d’altres persones, un dels grups que jo acabava de descobrir. De sobte em vaig adonar que estava morta de vergonya. M’avergonyia d’haver-me presentat allà ensenyant les cames, d’haver invertit totes aquelles hores a vestir-me i arreglar-me per sortir a buscar la llibertat. Què carai en sabia, jo, de la llibertat? Vaig decidir fer mitja volta i marxar, però aleshores ell em va veure. Deia alguna cosa, però, quan les nostres mirades es van trobar, es va aturar a mitja frase. El que vaig sentir llavors no sé com explicar-ho, però, quan penso en aquell moment, em faig creus de com n’era, d’ingènua. El cas és que, en veure’m, en Masood es va il·luminar tot ell, com si tot d’una la vida l’hagués omplert fins a dalt de tot. La cara li resplendia de felicitat i admiració i, mentre ell m’observava, jo sentia com la inseguretat que m’havia assaltat un moment abans s’anava esvaint amb cada segon que passava. Tant era com anés vestida o si vacil·lava, perquè llavors vaig sentir com mai que en Masood ja sabia qui era jo i què volia, i que ell m’ajudaria a aconseguir-ho. Vaig tenir la impressió que em volia forta i lliure. Que em volia així més del que m’hi volia jo i tot.