Читать книгу Vam ser nosaltres - Golnaz Hashemzadeh Bonde, Golnaz Hashemzadeh Bonde - Страница 9

L’altra, la més gran, em demana disculpes. Després em diu que, en efecte, no tenen la més petita idea de quant de temps em queda. Que poden ser setmanes, o anys.

—Però es morirà de càncer —afegeix—. Val més que no s’ho guardi per a vostè i que en parli obertament amb els parents més propers. Amb els fills, sobretot.

«Digue-l’hi tu, si vols, a la meva filla», penso. Però no dic res, i ella segueix:

—Sé que és difícil. Explicar la veritat als fills, vull dir. Però es mereixen que ho faci. Així es podran preparar.

Me la miro, sorpresa, i m’adono que ella no entén què és el que em sorprèn.

—En Masood, el… el seu pare, s’ha mort no fa gaire. És tot molt recent. I no cal que em digueu de vostè. Jo no ho faig.

La doctora fa que sí amb el cap.

—Es va morir de sobte —continuo—. No trobes que val més així, per a l’Aram? La meva filla es diu Aram. Que un dia es trobi que m’he mort i ja està? I tant. Val més que s’hi trobi de cop que no que hagi de conviure abans d’hora amb el que encara no ha passat.

—No ho sé, això —em diu, com si jo m’esperés una resposta concloent—. Però el cas és que la necessitaràs al teu costat. No serà fàcil, saps?

M’allarga un prospecte. Un d’aquells que parlen de com afrontar i acceptar la mort o alguna cosa per l’estil. Però jo faig que no amb el cap.

—No em penso morir! Lluitaré! Vull començar el tractament de seguida!

Aleshores ella vacil·la.

—És clar. Ara mateix et derivarem. Però hi ha llista d’espera, i aviat serà Pasqua. Em sap greu, Nahid, però potser passarà un temps abans no puguis començar el tractament.

—Però això meu és urgent! —li dic, tirant-me una mica endavant—. Si no fem alguna cosa aviat, llavors segur que em moriré!

Ella remena el cap.

—No t’ho pensis, que és tan urgent. Sovint, en el cas dels càncers, començar el tractament una o dues setmanes abans o després és indiferent.

—Ah, no? No és urgent? I, si no és urgent, què és, doncs?

—El càncer es considera més aviat una malaltia crònica.

Ara me la miro amb les celles ben arquejades.

—Crònica? Però si m’acabeu de dir que no viuré gaire! Això no hi ha qui ho entengui!

—Em sap greu.

Es recolza d’esquena al marc de la porta. En comptes d’entrar al despatx per parlar amb mi, al final s’han quedat allà palplantades, a uns quants metres de distància. Com si el càncer i la mort es poguessin encomanar.

—Em sap greu —torna a dir.

M’aixeco de la cadira i li etzibo:

—No cal que te’n sàpiga, dona. Encara no m’he mort.

Trec el pintallavis de la bossa i em poso a pintar-me els llavis en una mena de demostració de força. En acabat, m’aixeco de la cadira i vaig cap a la porta. Els passo pel costat i em criden perquè m’aturi. Però jo continuo endavant. Camino de pressa, per resistir l’impuls de fer mitja volta i llançar-me als seus braços per pidolar una mica de consol. Alguna promesa reconfortant. Consol, en definitiva.

Quan arribo a casa m’adono que se m’ha escorregut el rímel i que en duc la cara plena, i també que, a part de pintar-me els llavis, també m’he pintat la pell del voltant. Que faig por, vaja. Que, en realitat, la bruixa soc jo. Un espantall. Un ésser humà dissecat. Mort. Algú que no sap gaire com és, estar viva de debò.